TOLA (NICARAGUA)/BARCELONA, 7 Set. (EUROPA PRESS) -
El pare Gaspar García Laviana va arribar a Nicaragua com a missioner el 1969 i, després de presenciar la desnutrició infantil, la falta de medecines i el segrest i posterior violació de dones, va optar per prendre les armes en considerar que no es donaven les condicions per dur a terme un canvi polític pacífic.
Gaspar García Laviana va néixer el 1941 a Les Roces (Astúries) i va ser el més gran de tres germans. Va estudiar batxillerat a Valladolid, i Filosofia i Teologia a Logronyo, on es va ordenar sacerdot de l'Ordre del Sagrat Cor, i el 1966 va fer la seva primera missa al seu poble natal. Es va traslladar a Madrid, on va compatibilitzar la seva tasca eclesiàstica amb la feina d'obrer en una fusteria, i tres anys després va arribar a Tola (sud de Nicaragua), destí al qual es va presentar com a voluntari davant la falta de rectors a la zona.
Allà va treballar amb els pagesos i, amb freqüència, el cridaven per visitar malalts, a causa de la falta de recursos mèdics. Va conèixer la fam, les tortures, les desaparicions, els segrestos i l'obligació de les joves a prostituir-se, sota l'empara de l'exèrcit de la dictadura somozista. Va sol·licitar escoles, dispensaris mèdics i va estar al costat, segons les seves pròpies paraules, "dels més pobres dels pobres, els camperols".
EL CAPELLÀ OBRER
El "capellà obrer", com li deien, es va guanyar l'enemistat de cacics i terratinents per les seves crítiques i denúncies constants, per la qual cosa el van acusar de comunista i va rebre amenaces de mort. "Sé que d'aquesta decisió no sortiré amb vida. Bé, és un risc ineludible que he de córrer", escriuria a un sacerdot amic.
Va iniciar els seus primers contactes amb el Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) com a correu, transportant gent i educant pagesos, i va passar a la clandestinitat durant tres anys. A final del 1977 va escapar de la Guàrdia Nacional nicaragüenca, va arribar a Guatemala i, des d'allà, va viatjar a Espanya per exposar als seus superiors de l'Ordre del Sagrat Cor la seva decisió d'ingressar com a soldat en el Front Sandinista.
García Laviana estava influenciat per la Teologia de l'Alliberament, que posava els pobres en primer lloc, i la seva participació a la revolució nicaragüenca va animar altres catòlics a donar suport al FSLN, tenint com a eix l'oposició a la injustícia social, incloent la jerarquia eclesiàstica que no prioritzava els feligresos més pobres.
EL COMANDANT MARTÍN
A partir del 1978, va entrar a formar part activa del FSLN, posant-se sempre en primera fila. Del comandant Martín, com se'l coneixia entre la guerrilla, deien que era "el primer a entrar en combat i l'últim a retirar-se". La matinada de l'11 de desembre d'aquest any va resultar ferit de mort en un lloc anomenat El Infierno. El van disparar a la cama i al cor. Tenia 37 anys.
Radio Sandino va fer pública la seva mort aquella mateixa tarda, a través del comandant Marvin: "Germans, els vull comunicar una notícia dolorosa. El comandant Martín, Gaspar Garcia Laviana, el capellà sandinista, va caure en combat fa unes poques hores. Tot i això, no és el moment de plorar. Avui, més que mai, hem de seguir l'exemple heroic dels nostres màrtirs. Endavant, companys!".
El cos del pare Gaspar o del comandant Martín es va enterrar a Tola i avui dia són molts els hospitals, escoles i biblioteques de Nicaragua que es diuen Gaspar García Laviana, a més de carrers a les ciutats asturianes de Gijón i Oviedo.
Molts dels objectius del sacerdot sandinista van ser els mateixos que va dur a terme el FSLN quan va arribar al poder el 1979, sis mesos després de la seva mort, entre els quals destaquen l'assistència mèdica, la reforma agrària per redistribuir la terra i la denúncia de la prostitució.
POETA
García Laviana va ser conegut també per la seva faceta poètica i, després del triomf de la Revolució nicaragüenca, els seus poemes van ser recollits en la col·lecció 'Cantos de Amor y Guerra', que va ser el primer llibre publicat pel Ministeri de Cultura del Govern sandinista.
"Les Angoixes de la meva ànima, no les calma el rosari, ni la missa, ni el brevari. Les meves Angoixes les mitiguen les escoles a les valls, el benestar camperol, la llibertat als carrers i la pau als camins", van ser alguns dels seus versos més coneguts.
