Viuen de l'ajuda humanitària i ho inverteixen tot en barraques de les quals poden ser expulsats en qualsevol moment
ZAHLE (LÍBAN), 19 Mar. (De l'enviada especial d'Europa Press, Rocío Martínez Posada)
Els refugiats sirians s'han convertit en una mercaderia per als països d'acolliment. Al Líban viuen amb l'estigma de l'estranger pobre, allunyats de la xarxa de benestar social --teixida a força d'hospitals i col·legis--, però aquesta ceguesa generalitzada, que atrapa el Govern de Beirut, no ha impedit que alguns vegin una oportunitat de negoci en la misèria.
Unes 600 persones viuen en l'assentament il·legal de Ghazi 5, a Zahle, a la vall de la Bekaa. No gaudeixen de l'estatus oficial de refugiat perquè el Líban no ha subscrit la Convenció de Ginebra del 1951, així que s'agrupen en campaments informals que aixequen sobre terrenys privats on han de pagar absolutament per tot.
Omar és el 'shawish', la màxima autoritat de Ghazi, perquè va ser el primer a arribar. "Durant els últims 20 anys he estat treballant entre Síria i el Líban, a les granges que tenia als dos països", explica. Amb l'esclat de la guerra civil, fa quatre anys, va decidir quedar-se a Zahle. "Ara treballo a les granges d'altres", assenyala.
Quan va arribar al Líban es va instal·lar a la fèrtil vall de la Bekaa, en un terreny de 14.000 metres quadrats. "El propietari va deixar-me quedar a canvi que ho llogués tot", recorda. En total, ha de pagar 28.000 dòlars a l'any que aconsegueix amb la seva pròpia feina i cobrant per al "propietari" 300 dòlars de renda anual a les famílies que viuen a Ghazi, cosa pel que els 'shawis' solen emportar-se una comissió, encara que ell assegura que no és el seu cas.
Dels 14.000 metres quadrats de terreny, els refugiats sirians només n'ocupen 8.000 amb les tendes de campanya en les quals malviuen. Els 6.000 restants estan lliures, perquè no hi ha tantes famílies i qualsevol altre ús -per a granja, cultius o escola-- requeriria recursos inassolibles, però Omar ha de pagar igualment per ells.
"Per als propietaris de les terres, els refugiats sirians són un gran negoci. Amb només 50 tendes i un lloguer anual de 300 dòlars (que és el mínim), tenen un benefici de 15.000 dòlars, mentre que quan explotaven aquestes terres amb granges o cultius aconseguien entre 3.000 i 4.000 dòlars", explica un cooperant d'Acció Contra la Fam (ACH).
'BOOM' DEL MAÓ
El negoci no es limita al lloguer dels terrenys. Els refugiats sirians no disposen ni de l'experiència ni dels materials necessaris per construir les barraques, per la qual cosa acudeixen sense tenir més remei als obrers libanesos, en un context de gran inflació per l'auge de la demanda que han provocat els nouvinguts.
Els sirians necessiten ciment per construir el sòl, taulons de fusta per edificar l'estructura i lones de plàstic per cobrir la tenda. "El 25 per cent d'aquests materials arriben a través de les ONG, però el 75 per cent restant hem de pagar-los nosaltres", detalla Omar. El preu d'aquests materials al mercat local oscil·la entre 200 i 300 dòlars.
L'exorbitant cost dels materials bàsics fa que els refugiats estalviïn en mà d'obra. En el campament veí de Ghazni 9, un grup de veïns s'afanya per aixecar una desena de tendes per a 80 persones noves. Entre ells, un nen d'any i mig que, assegut en el fang, copeja un cargol oxidat sobre un tauló estellat. Amb prou feines té força per sostenir el martell.
A més, els assentaments il·legals requereixen una infraestructura mínima, especialment a la Bekaa, una fondalada entre muntanyes que sofreix tant les nevades com el desglaç. Els propietaris de la terra els obliguen a empedrar el camp per evitar que allò es converteixi en un fangar, però no corren amb cap de les despeses.
El principal problema, no obstant això, és l'aigua. "Necessitem aigua, l'aigua és vida", reclama Omar. ONG com ACH caven pous i construeixen la xarxa de subministrament d'aigua en els campaments de refugiats, però ho fan amb els estàndards internacionals, que "no són suficients", especialment a l'estiu, quan la demanda és més gran.
Tot això té clares repercussions en la higiene i, per tant, en la salut. "Cada latrina costa 10 dòlars", assenyala Omar per explicar que no totes les tendes en tenen una, ni tan sols alguns assentaments il·legals. "Nosaltres els insistim que han de rentar-se almenys una vegada a la setmana, i ells ho fan quan poden, però de vegades no hi ha aigua suficient", afegeix el cooperant d'ACH.
ENDEUTATS PER AL FUTUR
Omar és un afortunat, i ho sap. "Gràcies a Déu, tinc feina, però hi ha gent que no té aquesta opció", lamenta. El seu salari com a temporer en el camp libanès li permet pagar una tenda de 80 metres quadrats, on viu amb les seves cinc filles i la seva dona, que està embarassada i espera bessones. Per aquesta llar privilegiada paga 1.800 dòlars anuals.
"Aquí només treballen unes 100 persones", explica Omar, que gràcies als seus vincles amb els camperols locals aconsegueix que contractin alguns dels seus veïns de Ghazi. "Però solament durant el bon temps, perquè a l'hivern és impossible, no hi ha oportunitats de feina" per als refugiats sirians, subratlla.
I això són les famílies que tenen joves capaços de suportar les dures condicions de feina en aquestes terres. "Hi ha moltes famílies que només tenen ancians o nens i dones embarassades. No poden pagar el lloguer", explica el 'shawish'. En aquest cas, sobreviuen gràcies a la solidaritat dels seus veïns, amb els que s'endeuten any rere any. "Per ells és una humiliació", diu Omar.
Els més vulnerables reben 19 dòlars al mes per persona per a necessitats bàsiques. Nacions Unides posa els diners i les ONG que treballen 'in situ', com ACH, seleccionen els beneficiaris i controlen la seva despesa. "L'objectiu és que les famílies comprin en tendes locals per, d'aquesta forma, millorar els vincles amb la població libanesa", aclareix Iñaki Sainz, d'ACH.
UN VIATGE CONSTANT
Malgrat els esforços per fer-se amb una petita barraca, tota la inversió pot perdre's en segons. "Tenim 80 persones que acaben d'arribar d'un altre campament. El propietari els va donar tres dies per anar-se'n d'allí perquè volia donar un altre ús a la terra", compte Jaled, el shawish de Ghazi 9, que acull 600 sirians.
Shafa i la seva família són part dels afectats. Shafa va donar a llum fa cinc dies en un hospital de la zona que li va cobrar 200 dòlars per la cesària. L'endemà passat va haver d'emprendre el camí cap a Ghazi 9. "L'amo ens va dir que havíem d'anar-nos-en perquè construiran un edifici en el nostre campament", diu el seu marit, Jaled.
Fa set mesos que van arribar de Hama. Des de llavors estan sense treballar perquè Jaled té un problema d'esquena que li ho impedeix. Solament viuen dels 19 dòlars mensuals de l'ajuda humanitària. El lloguer de la nova tenda els costarà gairebé 800 dòlars a l'any i la construcció 600. "No podem estar feliços. Ho hem perdut tot dues vegades", compte Jaled mentre Shafa alleta a Affaz.
SENYORS FEUDALS
Samara té any i mig i malnutrició moderada. Rebrà l'aliment necessari fins que arribi a nivells normals gràcies a les ONG. Després, els seus pares, als quals l'ONU no ha deixat registrar-se com a refugiats, seran els únics responsables del menjar que rebi aquesta nena durant la seva estada al Líban.
Mentre Samara plora desesperadament, perquè no coneix els cooperants d'ACH que li mesuren amb cura els seus petits braços i cames, un home malcarat irromp a la tenda. És Musa, un libanès que posseeix unes 15 barraques en els seus terrenys d'Anjar, també a la Bekaa, per les quals cobra 50 dòlars al mes.
Vol que li paguin els quatre mesos de lloguer que deu la família de Samara. Els seus pares, Ahmad i Elham, expliquen que no poden fer-ho. Van arribar fa quatre anys al Líban procedents de Damasc i ni tan sols poden pagar l'operació de cor que necessita la petita.
"No he tret ningú de les meves terres, tinc paciència. Sé que m'acabaran pagant", assegura Musa. Abans de la guerra, usava les seves terres com a pastura per al bestiar dels grangers d'Anjar, amb el que guanyava 5.000 dòlars a l'any. Ara, encara que suporta un deute de 4.000 dòlars pels impagaments, aconsegueix 2.000 dòlars al mes dels refugiats. "Estic feliç amb què siguin aquí", afirma sense pudor.
