Ennahda i el secular Nida Tounes parteixen com a favorits
MADRID, 26 oct. (EUROPA PRESS) -
Tunísia ha obert ja els col·legis electorals per celebrar les seves segones eleccions parlamentàries des de la immolació del jove Mohammad Buazizi el desembre del 2010, l'acte de protesta del qual va desencadenar unes manifestacions que van acabar amb el règim de Zine el Abidine ben Ali a penes un mes després. Aquest comicis es preveuen crucials per al futur democràtic i l'estabilitat del país.
En aquesta ocasió, al voltant de 5,2 milions de persones podran acudir a les urnes per elegir entre els prop de 13.000 candidats que es postulen als 217 escons de l'Assemblea Nacional.
Aquestes eleccions són vistes a més com un avançament de les presidencials que se celebraran el 23 de novembre, en les que els tunisians podran elegir per primera vegada de manera directa el president del país.
Les parlamentàries vénen precedides per un període de transició relativament tranquil --comparat amb el presenciat a les 'primaveres' d'altres països de la regió--, si bé ha estat marcat pels alts i baixos.
Després de la caiguda de Ben Alí i la seva fugida del país, es van celebrar a l'octubre del 2011 les primeres eleccions democràtiques i netes des de la independència de Tunísia el 1957, un comicis en els quals es va imposar l'islamista Ennahda, que va acordar crear un tripartit amb altres dos partits laics: Ettekatol i el Congrés per a la República (CPR).
Tot i això, les tensions entre els sectors laics i els islamistes --llargament reprimits per Habib Burguiba i Ben Alí-- va provocar l'ascens d'alguns grups radicals, el que va generar incidents violents, entre els quals hi ha l'assalt a l'Ambaixada estatunidenca el setembre del 2012.
La violència es va incrementar i va arribar al seu punt àlgid a començament del 2013 amb l'assassinat dels polítics Chokri Belaid, líder del Moviment Patriòtic Democràtic Unificat, força marxista i panàrab que forma part del Front Popular, i del diputat opositor i antic secretari general del moviment esquerrà Echaab, Mohammad Brahmi, el que va sumir el país en una crisi política.
Davant de la insostenibilitat de la situació es va establir un Diàleg Nacional en què van participar partits polítics, sindicats i organitzacions de la societat civil, que va supervisar la redacció i promulgació de la Constitució, que va arribar amb més d'un any de retard.
En el marc d'aquest diàleg, Ennahda va acceptar abandonar el poder per permetre la creació d'un Govern tecnòcrata liderat per Mehdi Jomaa com a primer ministre, qui ha supervisat el procés d'organització i convocatòria de les eleccions.
Aquest procés, si bé ha comptat amb incidents de seguretat a la zona de la muntanya Chaambi, ubicada a la frontera amb Algèria i on operen diverses cèl·lules islamistes armades, ha estat marcat per l'estabilitat, mantenint Tunísia com a exemple del procés de democratització en el món àrab.
FIGURES DE L'ANTIC RÈGIM I ALTRES PARTITS
Per primera vegada des de la 'Revolució dels Gessamins' contra Ben Alí, alts càrrecs del seu règim podran presentar-se en representació de diversos partits laics, entre els quals hi ha Nidaa Tounes, encapçalat per l'expresident del Parlament Beyi Caid Essebsi, qui ha liderat l'oposició contra Ennahda en els últims mesos.
Essebsi ha estat a més un dels primers ministres de transició des de la caiguda de Ben Alí fins a l'entrada de la formació islamista al poder poc després del retorn triomfal des de l'exili del seu líder, Raixid Ghannouchi.
El partit ha fet girar el seu discurs entorn de l'oposició als islamistes i, des del 2012, s'ha convertit en el principal rival d'Ennahda, atraient una barreja de liberals seculars i seguidors de l'antic règim.
Malgrat això i tot i els errors dels islamistes durant el seu període en el Govern, la formació segueix figurant com la principal favorita a les eleccions parlamentàries i presidencials, si bé a aquestes últimes no presentarà candidat i abonarà un de consens.
Juntament amb aquestes dues formacions destaca el Front Popular, una coalició d'al voltant d'una desena de partits que es van unir el 2013 com una alternativa socialista i anti-islamista després dels assassinats de Belaid i Brahmi, membres tots dos de partits que conformen la coalició.
Al marge d'ells figuren diversos partits de menor importància --entre els quals estan el Ettekatol i el CPR--, dels quals cal destacar Al Joumhuri i Afek Tounes.
Amb vista a les presidencials, i a excepció de Essebsi, els restants 26 candidats pertanyen a aquests últims partits o es presenten com a independents.
Malgrat això, la prohibició de la realització i publicació de sondejos electorals provoca que no hi hagi una previsió aproximada sobre els resultats, si bé tant Ennahda com Nidaa Tounes figuren entre els favorits.
PUNTS FONAMENTALS
Respecte als punts al voltant als quals ha girat el debat polític, i al marge de la lluita entre islamistes i laics, es pot dir que el mateix ha pivotat entre l'economia i la seguretat.
En el cas de l'economia, la situació no ha millorat molt respecte a la viscuda abans de la caiguda de Ben Alí, marcada per la desocupació, la desigualtat i la dificultat per accedir al mercat laboral a causa dels nomenaments directes.
Així, la desocupació supera el 15 % a nivell nacional, si bé es dispara per sobre del 30 % en el cas dels graduats universitaris. A més, la inversió estrangera ha caigut en un 26 % respecte a l'any anterior, danyant una situació fràgil per si mateixa.
D'altra banda, la situació de seguretat, si bé és millor que en altres països de la regió que es van veure afectats per l'anomenada 'Primavera Àrab', com Líbia i Egipte, té la seva arrel també en la lluita armada de diversos grups islamistes.
ANSAR AL-SHARIA
En aquest sentit, el sorgiment i enfortiment d'Ansar al-Shària --vinculada a l'organització terrorista Al-Qaida-- i l'execució d'atemptats contra les forces de seguretat a la frontera amb Algèria s'han convertit en una preocupació nacional.
La mort de catorze soldats en un atemptat executat a la muntanya Chaambi el juliol d'aquest any va portar al començament d'una operació militar a gran escala per fer front a la situació, de la qual es deriva a més el viatge de tunisians a Líbia i Síria per combatre del costat de grups islamistes presents en els esmentats països.
Les autoritats tunisianes calculen que al voltant de 2.500 ciutadans han viatjat a Síria per unir-se a formacions jihadistes, i diversos grups islamistes radicals locals han jurat lleialtat fa poc al grup terrorista Estat Islàmic.
Per tot això, Tunísia ha estat posat com a exemple dels procés de democratització a la regió i és considerat l'esperança d'èxit a la mateixa.
La importància és tal que el mateix president interí, Moncef Marzuki, va arribar a criticar l'agost als Estats Units per no donar prou suport en la lluita antiterrorista, advertint que "si Tunísia fracassa, es pot dir adéu a la democràcia en el món àrab durant un altre segle".
