LONDRES, 8 maig (EUROPA PRESS) -
David Cameron (Londres, 1966) ha sorprès amb una arrasadora victòria a les generals celebrades al Regne Unit aquest dijous, en les quals l'aspirant a la reelecció s'ha refet de la decepció del 2010, quan, en la seva estrena com a candidat conservador, se li va escapar l'hegemonia a Westminster.
El seu principal repte, segons ha confessat durant la seva primera intervenció, serà "mantenir el país unit" davant d'un panorama en el qual el nacionalisme escocès, després de la derrota de la independència en referèndum fa vuit mesos, ha guanyat pes propi al Parlament.
El lema d'"una nació, un Regne Unit", que ha reivindicat aquest matí, no serà, tot i això, l'únic desafiament, ja que el seu Govern haurà de fer front a un dèficit que la passada legislatura tan sols es va reduir a la meitat del que s'esperava i, sobretot, a les divisions que el seu promès plebiscit de continuïtat a la Unió Europea podria generar en el si dels conservadors.
Tot i això, després de cinc anys al capdavant d'una coalició, l'autoproclamat "hereu natural" de l'estil de Tony Blair comptarà, per primera vegada, amb el marge de maniobra d'una administració monocolor. Si fa cinc anys la vella guàrdia del seu partit s'havia mostrat incòmoda amb el pacte amb els liberaldemòcrates, aquesta jornada, en espera d'confirmació de l'escrutini final, Cameron els lliurarà la majoria absoluta.
Ni les enquestes, ni la història, estaven a favor seu. Durant mesos, els sondejos havien anticipat un escenari sense vencedors clars que abocava el Regne Unit a un panorama de negociacions post-electorals. El 7 de maig, tot i això, ha donat a Cameron via lliure per entrar al número 10.
GESTA
La seva gesta ha estat considerable. Tan sols hi ha dos precedents a la història en què un Executiu que estigués al poder durant més de dos anys experimentés un augment del seu percentatge de vot. La fita obliga a mirar als anys 50, única dècada que va registrar aquest fenomen en les dues úniques ocasions en què s'ha produït. Tot i això, el primer ministre ha passat dels 307 escons de fa un lustre a arribar a l'hegemonia.
Amb aquest domini, el 'premier' confia a poder aplacar revoltes internes com les que va haver d'afrontar durant el seu primer mandat. A més, si el seu ascens com el primer ministre més jove des del 1812 coincidia amb la ressaca de la pitjor crisi financera de la història recent, ara presideix l'economia que més creix d'entre totes les potències occidentals, una posició que no l'eximeix de "decisions difícils", com ha reconegut aquesta jornada.
La severa austeritat promoguda pel seu Executiu ha constituït el programa d'ajustos de més dimensions en dècades i els britànics han de preparar-se per a més. La mida del repte en l'últim lustre li havia generat ja important resposta tant entre els sectors més desafavorits, afectats per les retallades en Benestar, així com entre els treballadors del sector públic, o els estudiants, un dels col·lectius més actius a l'hora d'expressar la seva disconformitat amb el seu govern.
En la seva primera compareixença després de revalidar el seu escó, Cameron es va dirigir "als que volen una feina, als que volen una casa, als que busquen seguretat i dignitat en la jubilació" per enviar un clar missatge: "Estem del vostre costat".
Així i tot, l'objectiu que s'havia marcat en assumir el lideratge conservador, eliminar la toxicitat de la 'marca tory', s'ha assolit a mitges, ja que si bé els últims cinc anys ha aconseguit donar llum verda a lleis com la del matrimoni homosexual, els sondejos revelen que una gran part de la ciutadania el segueix identificant com a representant d'una minoria privilegiada, incapaç d'entendre els problemes del britànic de peu.
PERFIL
El seu perfil no hi ajuda: fill d'un corredor de borsa, va estudiar a l'exclusiu col·legi d'Eton i durant la seva etapa a Oxford, on es va llicenciar en Filosofia, Política i Economia, va pertànyer a l'elitista Bullingdon Club, un col·lectiu format pels estudiants de les famílies més acomodades conegut pel seu comportament extrem. Casat amb la filla d'un aristòcrata, actualment té tres fills, després que el 2009 perdés el seu primogènit, Ivan, afectat per una severa discapacitat de naixement. La més jove, Florence, va néixer el 2010, quan Cameron s'havia mudat ja al número 10.
La seva relació amb els conservadors va començar tan bon punt va acabar la universitat, quan es va incorporar al Departament d'Investigació del partit i, si bé aquest vincle es va veure interromput durant els set anys que va exercir com a cap de Relacions Públiques de la firma de publicitat Carlton, ja el 2001 s'havia assegurat un seient a Westminster per la circumscripció de Witney, un dels bastions 'tories' més segurs.
El seu ascens va ser meteòric, tan sols va necessitar quatre anys per posar-se al capdavant de la formació, un salt que va completar després de la tercera derrota electoral consecutiva, quan va passar de ser gairebé un desconegut a la gran esperança blanca dels conservadors. Des del principi, va intentar projectar una imatge de modernització, incloent apostes com la sostenibilitat, però la vella guàrdia del partit ha complicat els seus anys en el poder.
A les revoltes internes que han caracteritzat el seu mandat, en què va arribar a perdre votacions al parlament com a conseqüència de diputats díscols, s'hi suma el retorn a la primera plana del fantasma de la Unió Europea, una font de divisió interna que Cameron havia promès aplacar. La seva determinació va reobrir velles ferides i, lluny de comprar temps, el seu compromís de convocar un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit ha revifat l'agitació que Brussel·les provoca en el seu partit.
Aquesta mateixa jornada ha confirmat que el plebiscit se celebrarà, si bé potser conscient del dany intern que generarà, el primer ministre havia avançat ja al començament de la campanya que aquest segon mandat seran els seus cinc últims anys al número 10. La seva apel·lació a permetre-li "concloure el treball" ha tingut ressò i, ara, haurà de demostrar l'eficàcia del seu pla a deu anys per restituir la salut de les finances públiques i deixar el Regne Unit posicionat un altre cop com una de les potències de més creixement del planeta.
