La Fiscalia va demanar al TS que els condemnés per tràfic i associació il·lícita
MADRID, 29 juny (EUROPA PRESS) -
La Sala del Penal del Tribunal Suprem (TS) ha confirmat una sentència dictada per l'Audiència de Barcelona del 5 de maig que va absoldre dos responsables d'un club de consum compartit de cànnabis de Barcelona, anomenat 'María de Gracia Club'.
Rebutja d'aquesta manera el recurs de cassació que va interposar la Fiscalia, que pretenia que Enmanuel A. i Ramón G.E. fossin condemnats per delicte de tràfic de drogues o afavoriment del consum il·legal, i delicte d'associació il·lícita.
La sentència de l'alt tribunal, de la qual ha estat ponent el magistrat Joaquín Giménez, absol els dos responsables del club, ja que aprecia en l'actuació dels acusats un error de prohibició invencible --creença que actuaven dins de la legalitat--, derivat de l'informe de la Fiscalia, que no es va oposar a la inscripció del club al Registre d'associacions per no apreciar indicis de delicte als estatuts.
Als esmentats estatuts es parlava de creació d'un centre de reunió de gent consumidora de cànem o tabac, dirigit també a la investigació genètica i l'establiment d'un club de fumadors, així com la difusió cultural, en què s'informava els socis de les qüestions relatives al cànem.
FISCALIA NO VA VETAR ELS ESTATUTS
L'esmentada associació va presentar els seus Estatuts al Registre d'Associacions de la Generalitat i la Direcció General del Dret i d'Entitats Jurídiques va disposar la seva inscripció al Registre el 22 de març del 2012, amb el previ informe de la Fiscalia de Barcelona, de data 1 de febrer del 2012, que no resultava desfavorable.
Tot i això, la sentència destaca que no comparteix els arguments de l'Audiència de Barcelona per absoldre'ls, ja que si aquest tribunal va dictar l'absolució considerant que es donaven les condicions d'un consum compartit no punible penalment, el Suprem ho fa per l'existència d'error de prohibició invencible.
Així, destaca que en aquest cas existeix un fet diferencial respecte a la sentència del ple Jurisdiccional de la Sala, de 7 de setembre del 2015, que va condemnar els responsables d'un altre club de cànnabis de Bilbao, amb la qual la nova sentència no és contradictòria.
El fet diferencial rau en el fet que la Direcció General del Dret i Entitats Jurídiques de Catalunya, abans d'acordar la inscripció al Registre d'Associacions de l'associació María de Gracia Club, va sol·licitar un informe del Ministeri Fiscal, cosa que no havia passat en el cas de Bilbao.
La Fiscalia catalana es va pronunciar sobre el club català l'1 de febrer del 2012 i de manera inequívoca va al·legar que "tal com apareixen exposades i redactades --les normes estatutàries-- no és possible advertir una vocació d'afavoriment i facilitació del consum il·legal d'estupefaents, no només per no ser acords amb la resta de les finalitats anunciades sinó també pels condicionaments previstos per a la seva realització (espai no públic, reservat a socis, tots majors d'edat...)".
"Per aquestes raons, en aquest estat inicial de la vida de l'associació no és d'apreciar l'existència de fets constitutius de delicte", deia la Fiscalia al seu escrit, en què afegia que tals consideracions no implicaven descartar que, "si en el desenvolupament de la seva activitat es fessin actes subsumibles a l'article 368 del Codi Penal (trànsit o promoció del consum il·legal de drogues tòxiques), "pugui llavors ser apreciada l'existència d'un delicte contra la salut pública".
El Suprem entén que, a causa d'aquest informe de la Fiscalia, concorre en el cas del club María de Gracia un error de prohibició invencible, que exclou la responsabilitat penal, ja que els directius pensaven que actuaven d'acord amb dret.
La sentència exposa que el president i el vocal de l'associació, en veure l'informe del fiscal d'1 de febrer del 2012, no tenien cap exigència d'indagar o buscar una altra font fidedigna d'informació per assegurar-ne la licitud.
En aquest sentit, recorda que l'esmentat informe reconeix explícitament la legalitat de l'associació, per la qual cosa "no ens arriba a quina altra font de coneixement més solvent podrien/haurien d'haver acudit els absolts per sortir d'un dubte que objectivament no tenien per la mateixa claredat i contundència de l'informe citat".
Alhora, argumenta que si la finalitat de l'associació és crear un centre de reunió de gent consumidora de cànem per crear un consum responsable i no abusiu del cànem, és evident que les intervencions policials amb ocupació de dosi de marihuana a socis que la van obtenir allà, o la confiscació a la mateixa seu, "són activitats que representen la raó de ser de l'associació respecte del que el Ministeri Fiscal al seu informe no va efectuar cap objecció".
Per la seva banda, en el cas de la sentència del ple de la Sala de setembre del 2015, la de Bilbao, el Suprem va apreciar un error de prohibició però vencible, és a dir, no inevitable, ja que en aquest supòsit els acusats no van fer res per superar l'error i dissipar dubtes sobre la licitud de la seva activitat.
Recorda que l'existència d'error, tot i que vencible, va suposar que hi hagués una rebaixa a les condemnes en aquesta sentència de ple.
La sentència insisteix, per tant, que la seva decisió no suposa una contradicció amb el resolt a la sentència del ple Jurisdiccional citada, ja que existeix un fet diferencial que va justificar una solució diferent de l'acordada a l'esmentat ple.
VOT PARTICULAR
La sentència inclou el vot particular d'un dels cinc magistrats que la signen, José Ramón Soriano Soriano, en què assenyala que la conducta dels dos acusats és delictiva i que s'hauria de condemnar-los per un delicte de tràfic de drogues, dels quals no causen un dany greu a la salut, atesa la concurrència d'un error vencible de prohibició, com va passar a la sentència del ple Jurisdiccional que va establir doctrina.
En el seu vot, indica que no es pot entendre que els acusats creguessin fermament que estaven desenvolupant una activitat legal, penalment parlant, tot i que la societat pogués desenvolupar altres activitats diferents, que no integrarien cap delicte.
A més, subratlla, ni la quantitat de droga que manejava la societat, ni el nombre de socis (400), ni el cultiu il·legal a gran escala, ni la possibilitat de consum a l'exterior del club permeten, segons la seva opinió, dibuixar un supòsit de creença equivocada d'un comportament ajustat a dret.
