OSCA, 5 jul. (EUROPA PRESS) -
El Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 d'Osca ha condemnat el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a restituir les pintures murals a la Sala Capitular del monestir de Vilanova de Sixena (Osca) i a pagar les costes del judici.
La magistrada-jutge Silvia Ferreruela ha estimat la demanda presentada pel Govern d'Aragó contra el MNAC --actual dipositari de les pintures-- al qual condemna, però desestima les accions sol·licitades contra l'Administració General de l'Estat, com a administració que va disposar i va ordenar la retenció i tutela de les pintures murals de la Sala Capitular del monestir quan aquestes van ser arrencades, a la qual absol, segons la sentència facilitada pel Tribunal Superior de Justícia d'Aragó (TSJA).
La demanda va ser interposada el 18 de febrer del 2014 al jutjat, pel Govern aragonès, que actuava en el seu nom com a titular de la competència en matèria de protecció de patrimoni històric, i exercia, a més, les accions que correspondrien a les legítimes propietàries dels béns, les religioses del monestir de Sixena, que han cedit les accions a l'Executiu autonòmic.
En la demanda presentada pel MNAC s'hi va unir la Generalitat de Catalunya, ja que es va personar en el procés.
Les dues institucions van al·legar entre altres raons: la possessió legítima de les pintures per part del MNAC, ja que s'havia subscrit el 17 de desembre del 1992 un contracte entre la Generalitat i l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, per la qual l'orde religiós va cedir les pintures a la Generalitat per a la seva exhibició, de manera que mentre s'exhibeixin, no poden reclamar-se.
PROPIETAT DE LES PINTURES MURALS
La magistrada entén que per dilucidar la propietat calgui determinar la naturalesa dels béns que es reclamen.
En aquest sentit al·ludeix a la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, segons la qual els béns que amb anterioritat a l'entrada en vigor de la llei haguessin estat declarats històrico-artístics o inclosos en l'Inventari del Patrimoni Artístic i Arqueològic d'Espanya passen a tenir la consideració i a denominar-se Béns d'Interès Cultural.
L'article 14 de la Llei de Patrimoni considera bé immoble "els elements que puguin considerar-se consubstancials amb els edificis i formin o hagin format part d'aquests tot i que en el cas de poder ser separats constitueixin un tot perfecte de fàcil aplicació a altres construccions o a usos diferents del seu original, qualsevol que sigui la matèria que estiguin formats i tot i que la seva separació no perjudiqui visiblement al mèrit històric o artístic de l'immoble al qual estan adherits".
Per aquesta raó, conclou, "no hi ha cap dubte que les pintures murals que s'ubicaven a les parets de la Sala Capitular del monestir de Sixena mereixen el qualificatiu de bé immoble, com a part integrant del monestir, i això amb independència que poguessin ser separades i actualment siguin exhibides al MNAC".
A més, argumenta que en el moment en què el monestir és declarat Monument Nacional --el 28 de març del 1923-- "les pintures murals, objecte d'aquest procediment, formaven part integrant de la Sala Capitular, i van ser un dels elements artístics del monestir que propicia aquesta declaració". L'esmentada declaració com a Monument Nacional "comprèn expressament la Sala Capitular del monestir, i com que estava compresa en la declaració de Monument Nacional, podem assegurar que les esmentades pintures murals mereixen el qualificatiu de Bé d'Interès Cultural".
En la seva resolució, la magistrada reitera moltes vegades la falta de legitimitat de la possessió per part del MNAC. Esmenta en el Fonament de Dret onzè que el 17 de febrer del 1951, i després de les reiterades peticions realitzades pel President de la Diputació Provincial d'Osca, novament (el gener del 1951) demana a la Direcció General de Belles Arts que l'autoritzi a arrencar les pintures que havien quedat al monestir, així com a continuar amb la neteja i restauració de les que van ser arrencades durant la Guerra Civil i que es trobaven al Museu de Barcelona.
L'esmentada petició va ser acceptada per la Direcció General de Belles Arts si bé no es va procedir a arrencar les pintures que quedaven a la Sala Capitular ni al trasllat de les que havien estat arrencades el 1936 a Osca.
El 1961 la Direcció General de Belles Arts va autoritzar el Museu d'Art de Catalunya perquè procedís arrencar les pintures que quedaven --ocultes sota els emblanquinats o envans del monestir i que encara es conservaven--, sense intervenció de la propietat, i van ser traslladades a Barcelona juntament amb les pintures que ja havien estat extretes el 1936, i han estat exhibides, fins al dia d'avui, al MNAC, tal com apareix en la seva pàgina web.
L'acord de la Direcció General de Belles Arts disposava expressament que totes les pintures fossin traslladades a un museu d'Osca o de Saragossa i que "quedaran sota la custòdia de la Diputació Provincial d'Osca fins al moment en què, restaurat el Monestir s'hi traslladin per a la conservació i decoració de l'Església i la Sala Capitular".
Tot i això, les pintures que són arrencades el 1961 es porten a Barcelona, i juntament amb les arrencades el 1936, s'exhibeixen en l'Exposició d'Art Romànic que es va fer a Barcelona aquell mateix any.
Després de la mostra, totes les pintures van ingressar un altre cop al Museu d'Art de Catalunya tot i que la Direcció General de Belles Arts havia disposat que fossin tornades a un Museu d'Osca o Saragossa.
"No em consta consentiment exprés de la comunitat religiosa propietària de les pintures, ni per arrencar-les, ni per al trasllat de les pintures a Barcelona, ni el seu ingrés al MNAC", ha indicat la magistrada en el text de la sentència.
Per aquesta raó entén que el que ha passat és un situació de fet "que no té suport jurídic, per la qual cosa la tinença de les pintures s'entendria, en funció de la simple tolerància de la propietat, com a detentació sense títol i en precari, que no permetria la retenció del bé qualsevol que fos el transcurs del termini produït ni permetria l'adquisició de la propietat per l'exercici continuat de la possessió, podent, per tant, ser reclamat per la propietat en qualsevol moment".
NO ESTÀ ACREDITADA L'EXISTÈNCIA DEL CONTRACTE
Sobre el pretès contracte de cessió indefinida signat el 17 dedesembre del 1992 entre la Generalitat de Catalunya, representada pel seu conseller de Cultura, Joan Guitart i Aguell, i la mare federal de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem i priora del Monestir de Valldoreix, Pilar San Joaquin Gracia, conclou la titular del Jutjat que "no ha quedat acreditada l'existència real de l'esmentat contracte".
El més sorprenent, afegeix, és que un contracte que suposadament es va fer el dia 17 de desembre del 1992 surti a la llum a propòsit d'aquest procediment i que no s'hagi tingut cap notícia sobre aquest fins ara.
La Comunitat Autònoma d'Aragó va requerir extrajudicialment el MNAC la devolució de les pintures el setembre del 2013 i cap títol es va invocar pel MNAC en aquell moment".
Aquesta és la segona decisió judicial sobre el Monestir de Sixena que s'ha produït en les últimes hores.
El Jutjat d'Instrucció número 1 d'Osca ha requerit a la Generalitat de Catalunya perquè abans del pròxim dia 20 de juliol, comuniqui al Govern d'Aragó el pla de trasllat dels béns de Sixena i l'hora d'arribada al monestir el 25 de juliol.
