Ricardo Rodrigo va defraudar uns 2,4 milions a Hisenda que ja ha tornat
BARCELONA, 30 juny (EUROPA PRESS) -
El president del grup editorial RBA, Ricardo Rodrigo Amar, ha acceptat una condemna de dos anys de presó i una multa d'1,5 milions d'euros per quatre delictes fiscals als exercicis del 2005, 2006, 2007 i 2008, després d'un pacte d'acord amb la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat.
En una qualificació dels fets subscrita aquest dijous per la defensa, la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, i que evitarà el judici i la seva entrada a la presó, admet aquests quatre delictes i accepta aquesta pena després d'haver ingressat ja 3,27 milions al jutjat, que és la suma de la quantitat defraudada més els interessos.
Amb operacions a través de diverses societats patrimonials, Rodrigo va defraudar 484.652,16 euros a l'exercici del 2005; 579.987,14 el 2006; 688.058,50 el 2007, i 671.079,33 el 2008, segons l'escrit signat per les parts i enviat al jutjat d'instrucció 3 de Barcelona, que ha investigat la causa.
El 7 de febrer del 2016 ja va ingressar al jutjat la suma de 3.268.084,86 euros, corresponent al total defraudat a l'Erari Públic més els interessos de demora.
Se'l condemnarà a sis mesos de presó per cadascun dels quatre delictes contra la Hisenda Pública, en els quals es té en compte l'atenuant de reparació del dany després d'haver pagat ja el defraudat; i les multes que haurà d'afrontar --de 315.023 euros; 376.991; 447.238 i de 436.201, respectivament-- suposen un 65% de la quota estafa a Hisenda.
'MODUS OPERANDI'
El 'modus operandi' del frau era el següent: en comptes de declarar els rendiments de treball al seu propi IRPF, va ubicar la majoria de les rendes en una societat que, seguint les seves indicacions, aparentava fer una suposada activitat de "creació editorial" a favor del grup RBA.
Aquesta societat va declarar aquestes rendes com a ingressos a les seves declaracions per Impost de Societats, tot i que hi reduïa les quotes que havien d'ingressar a l'Erari Públic, ja que deduïa imports elevats de despeses que en realitat corresponien amb despeses particulars de l'acusat.
Així, va eludir tributar a la declaració d'IRPF les rendes que percebia i, al mateix temps, mantenia intacta la seva capacitat de despesa personal perquè aquesta societat es feia càrrec de sufragar el seu consum privat; paral·lelament, aquesta societat deduïa aquests consums com a despesa eludint-ne la tributació en l'Impost de Societats.
