"No crec que que s'hagi perdut capacitat d'observació"
BARCELONA, 30 ago. (EUROPA PRESS) -
L'escriptor Sergi Pàmies aborda la memòria, el pas del temps i l'ofici d'escriptor en el volum de contes 'A les dues seran les tres' (Quaderns Crema), composat per una desena de relats en els quals s'ha centrat en el "plaer estricte" de la narració.
Ha explicat en una entrevista amb Europa Press que en els contes ha triat esdeveniments col·lectius com els Jocs Olímpics de Barcelona, la dictadura franquista o els atemptats de 2017, propis de la seva generació, i, des de la distància, reflectir el "gust per narrar, el gust per llegir, la percepció lectora i la percepció narrativa".
Ha assenyalat que en llibres anteriors com en 'L'art de portar gavardina' estava ocupat en qüestions com l'envelliment dels pares, el naixement dels fills o el fracàs de l'amor, però que en aquest torna a centrar-se en el plaer de la narració, amb major experimentació però mantenint la memòria.
Pàmies (París, 1960) ha subratllat que té la sensació de que el narrador d'aquest volum és "més dens i fins i tot més complicat" que el d'obres anteriors, però que ha volgut que es noti com a reflexe de l'experiència i domini de l'ofici.
L'escriptor ha afirmat que el llibre manté el toc de tendresa i ironia que li serveixen d'"analgèsic" i per allunyar-se de la vanitat, i ha subratllat irònicament que se sent més de la gent que no s'aixeca dient 'Avui pot ser un gran dia'.
Ha remarcat que l'observació és bàsica per a escriptors i periodistes, assenyalant que és una virtut que s'educa: "No crec que que s'hagi perdut aquesta capacitat d'observació".
L'escriptor torna a combinar elements biogràfics amb ficció per composar contes en els quals ha rememorat un viatge a la Fira del Llibre de Quebec al costat de Manuel Vázquez Montalbán, que ha definit com "un conte de fan"; la seva arribada a Barcelona des de França; un viatge al costat dels seus fills pel sud de França o la seva relació amb la guitarra.
MONTALBÁN
Pàmies ha explicat que el relat en el qual apareix Montalbán, si ho hagués escrit als 30 anys, hagués estat més pla i s'hagués limitat a elogiar-ho, per la qual cosa la distància genera una major capacitat reflexiva gràcies a la memòria i el pas del temps per construir aquesta crònica.
En un altre d'ells ofereix una aproximació biogràfica tangencial a través de les guitarres com fil conductor, que li va ajudar a adaptar-se a la seva arribada a Barcelona en un moment d'eclosió de la música laietana i els cantautors, i ha remarcat que "es podria escriure una història de la Transició a través de les guitarres".
Ha considerat que, malgrat aquestes referències biogràfiques, els últims volums eren més personals i en aquest existeix una major imaginació: "El pudor de parlar d'un mateix ho vaig trencar fa uns quants llibres".
