MANAGUA (NICARAGUA) / BARCELONA, 17 Ag (EUROPA PRESS)
El sociòleg i ideòleg sandinista Orlando Núñez analitza al seu nou llibre, 'Sandinismo y Socialismo' (Fondo Cultural Caruna R.L. Darío y Sandino), el procés revolucionari nicaragüenc per contribuir a comprendre'l, sense justificar-lo i sense fugir de les contradiccions.
"El sandinisme és l'expressió nicaragüenca de la sobirania nacional i de l'orientació socialista de la revolució llatinoamericana", sintetitza l'assaig, que resumeix que el 1979 va triomfar una revolució armada que va acabar amb la dictadura de la família Somoza i que estava inspirada en la lluita antiimperialista de Sandino, el moviment cristià a través del corrent anomenat Teologia de l'Alliberament i el socialisme cubà d'arrelam marxista.
Es va tractar d'una revolució que va néixer al camp com a guerrilla rural i va anar traslladant-se a la ciutat, buscant aliances amb totes les forces socials. En oposició al nou model, va néixer la contrarevolució, defensada per les restes del somozisme i amb el suport dels Estats Units.
Per a l'autor, als anys 80 el sandinisme encara era minoritari, els cristians estaven dividits, els liberals i els conservadors eren majoria i la partida pressupostària es destinava en la seva majoria a la defensa militar. "La revolució imposava avançar horitzontalment i de fet es va fer així: la participació popular que va arribar al sandinisme en aquesta dècada ha estat admirada i reconeguda per tot el món, però no es pot negar que la guerra imposava avançar des de dalt, des del partit, des de l'Exèrcit, des del Govern, minant així l'autonomia de la societat civil", afegeix.
El 1990 el Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) va perdre les eleccions, tot i tenir un suport superior al 40%, comportant un desgast politicomilitar i una crisi econòmica, fet que per a l'autor va demostrar el poder de "la consciència popular organitzada", per a la qual cosa el Front va treballar en l'oposició durant els següents 16 anys de Govern neoliberal.
Després de tres derrotes electorals, el FSLN va guanyar els comicis el 2006 amb el repte d'administrar una "salvatge economia capitalista" heretada dels neoliberals, i amb l'estratègia de fer el canvi "des de dalt i des de baix", amb més participació ciutadana.
CRISTIANISME
La revolució sandinista va comptar des del començament amb el suport d'un moviment cristià de base anomenat Teoria de l'Alliberament, que treballava en contra de les injustícies socials, mentre que tenia l'oposició de la jerarquia eclesiàstica. Van ser diversos els religiosos que es van posar del costat de la revolució: Leonel Rugama, Camilo Torres, Gaspar García Laviana, originari d'Espanya, així com les comunitats eclesials de base, tots ells en contra de la dictadura somozista.
Precisament el lema escollit pel segon Govern de Daniel Ortega (2012-2016) per al seu mandat ha estat "cristianisme, socialisme, solidaritat", fent així èmfasi en els valors socials del cristianisme, la vocació socialista del sandinisme i una actitud solidària envers els desposseïts.
SEGONA REVOLUCIÓ
L'època actual forma part d'una "segona revolució", explica Núñez, en què el Govern, amb la legitimitat de les urnes, continua la lluita per la justícia social i treballa sota la premissa de la reconciliació i la unitat nacional. "O ens reconciliem o escalem el conflicte, ens matem uns a altres o comencem a canviar el món que ens va dividir", remarca l'autor.
"És evident que existeixen contradiccions entre la democràcia i la justícia social, així com existeixen dificultats per establir aliances entre l'esquerra i la dreta, però també existeixen possibilitats i espais comuns enfront d'adversaris comuns". Així, argumenta que les victòries electorals d'organitzacions d'esquerres en les últimes dècades a Llatinoamèrica suposen un "ventall de possibilitats".
L'objectiu, defensa l'assaig d'Orlando Núñez, és avançar cap a un model socialista de "revolució compartida" entre les institucions públiques i les associacions populars per "completar la revolució i el socialisme des de dalt, amb el que li ha faltat, és a dir, amb la revolució i el socialisme des de baix".
BLOC REGIONAL
El llibre subratlla que a Nicaragua i a l'Amèrica Llatina, la lluita per la democràcia va aparellada pel rescat de la sobirania nacional. En aquest sentit, "és significatiu el ressorgiment d'un moviment bolivarià, encapçalat per Veneçuela, Cuba, Nicaragua, Bolívia i Equador" aglutinats en l'Aliança Bolivariana de les Amèriques (ALBA).
També destaca l'experiència de Petrocaribe, "la cooperativa més gran de l'Amèrica Llatina", que suposa un bloc comercial que els països intercanvien els seus excedents. Veneçuela exporta petroli a 18 països caribenys i centreamericans, que suposen més de 100 milions de persones, i a canvi obté altres productes.
Orlando Núñez és autor de més de trenta llibres, alguns traduïts en diversos idiomes. Va cursar estudis de Sociologia a la Universitat de Costa Rica i de Ciències Polítiques a la Universitat de Madrid i té un doctorat en Economia Política per la Universitat de París. Actualment és assessor de la Presidència per a Afers Socials del Govern de Nicaragua.
