Foto: FUNDACIÓN CELA/EUROPA PRESS
<
/p>
MADRID, 10 Dic. (EUROPA PRESS) -
El 10 de desembre del 1989, fa un quart de segle, Camilo José Cela i Trulock rebia al Palau de Concerts d'Estocolm el premi Nobel de Literatura. Va ser el setè espanyol a guanyar un Nobel, el cinquè en la categoria literària.
L'escriptor gallec, nascut a Iria Flavia, Padrón (La Corunya), el 1916, va ser l'elegit per l'Acadèmia Sueca "per la riquesa i intensitat de la seva prosa, que amb refrenada compassió encarna una visió provocadora del desemparament de tot ésser humà".
Però a més d'una intensa i extensa obra, en forma de novel·les, llibres de viatges, assajos, escenes, poemes i altres gèneres literaris, Cela ens va deixar un bon grapat d'anècdotes i sortides enginyoses. La seva personalitat polièdrica i temperamental el va convertir en un destacat personatge de la vida social espanyola, que recol·lectava tants admiradors com detractors.
Aquestes són algunes de les seves millors anècdotes:
1. LA PALANGANA
El 20 d'octubre del 1983, Camilo José Cela va ser l'invitat al programa d'entrevistes Buenas Noches, de TVE, conduït per la presentadora Mercedes Milá. L'entrevista es va convertir, sens dubte, en la més recordada durant els dos anys d'història del programa.
A la pregunta "quines coses han dit de vostè que vostè no hagi fet?", l'escriptor va treure a relluir la seva suposada "habilitat" d'"absorció d'un litre i mig d'aigua d'un sol cop per via anal". Davant de la sopresa de l'entrevistadora, li va suggerir que portessin una palangana per demostrar-ho, amb "aigua que no estigui massa freda".
"Que no tingui clor, no?", va suggerir Milá, i davant d'això l'escriptor va respondre amb sorna: "Les meves papil·les gustatives no les tinc en aquest conducte sinó en un altre".
2. ADORMIT O DORMINT
Una altra de les anècdotes més recordades del Nobel de Literatura es va produir al Senat, on Camilo José Cela ocupava un escó per designació reial. Era el 19 de juny del 1977 i començava la legislatura constituent en l'època de la Transició.
En el curs de la sessió, el president de la Cambra, Antonio Fontán, s'havia dirigit unes quantes vegades a l'escriptor el qual havia sorprès fent una becaina. Cela es va acabar despertant, tot i que sense immutar-se'n.
El president de la Cambra Alta li va retreure en to seriós i autoritari:
-El senador Cela estava adormit...
Li va respondre l'al·ludit:
-No, senyor president, no estava adormit sinó dormint...
El president Fontán va picar l'ham:
-Que no és el mateix estar adormit que dormint?
I el Nobel li va donar una lliçó de llengua espanyola:
-No, senyor President, com tampoc ho és estar fotut que fotent.
3. EL NOBEL DE FÍSICA
Tot just conèixer-se que li havien concedit el premi Nobel de Literatura, notícia del 19 d'octubre del 1989, un periodista li va preguntar:
-¿S'ha sorprès de guanyar el premi Nobel de Literatura?
-Moltíssim, sobretot perquè m'esperava el de Física.
4. PERIODISTA A L'AIGUA
Entrevistar Cela no era tasca fàcil. La periodista Pilar Trenas treballava per a TVE quan va emprendre el risc i el va accentuar a més situant-se al costat d'una piscina.
L'entrevistadora li va preguntar:
-Quina actitud tindria Camilo José Cela si de sobte una senyora molt important li digués com a Sandokán que vol un fill seu?
Cela riu:
-Quin disbarat! Vinga, home, vinga!
Li va dir i la va tirar a la piscina. A continuació Cela es va mostrar més amable:
-Vine aquí, que t'agafo, vinga, no t'ofeguis... Vine aquí, no t'ofeguis...
La va ajudar a sortir de la piscina.
-Puja, puja... Va, perquè facis preguntes a la gent, va perquè facis preguntes a la gent, va a veure si n'aprens.
I la va tornar a empènyer a la piscina. Aquesta vegada la periodista, amb bona intuició, va decidir sortir per l'altre costat.
5. PAS A LA CULTURA GENERAL
Aquesta anècdota, com altres d'aquesta recopilació, l'explica qui va ser l'últim secretari personal de Cela, Gaspar Sánchez Salas, en el seu llibre 'El coño de don Camilo y otras anécdotas inéditas'.
Va passar de camí a la RAE, a la qual Cela era acadèmic des del 1956. Era poc complidor en la institució, com ell mateix va reconèixer en més d'una ocasió. Aquest dia, arribava tard a la tradicional reunió dels dijous.
Mentre es va topar amb una rasa a la vorera del gran edifici de la RAE (amb seu al carrer Felip IV de Madrid). El xofer la va veure i li va suggerir d'aparcar davant de la porta del darrere, per evitar que Cela pogués ensopegar i caure al forat.
Però el gallec va insistir que el deixessin davant de l'entrada principal. No va esperar que li obrissin la porta del Bentley. Amb pas ferm va trepitjar el terreny en obres i va apartar la cinta a una banda.
-Però, qui es creu vostè que és?- li va preguntar indignat un obrer.
Cela va continuar endavant amb el cap dret i va acabar replicant:
-Jo? Cultura general. I vostè?
6. UNA ESTREBADA DE BARBA
Cela va ingressar a la RAE el 1956 apadrinat pel metge Gregorio Marañón, a qui va dedicar la seva primera novel·la: 'La familia de Pascual Duarte'.
En aquells anys, a més del seu ja conegut caràcter, Cela portava una barba molt poblada, que li conferia un aspecte excèntric per l'època. Fins i tot hi va haver seguidors de l'escriptor que es van arribar a preguntar si aquesta era postissa.
En aquest context, un jove el va abordar durant una tertúlia al Café Gijón.
-Miri vostè, senyor Cela, acabo d'apostar-me mil duros que sóc capaç d'estirar-li la barba; ajudi'm a guanyar-los, per favor.
Cela no va perdre les maneres i va fer una última calada a la seva cigarreta:
-Jove, li diré què guanya i què perd vostè amb això: perd els mil duros i guanya una puntada de peu als collons.
7. GAMBERRADES INFANTILS
Gáspar Salas recorda al seu llibre que el Nobel tenia una soterrada vocació de gamberro. Vocació que va néixer en la seva més tendra -o no tan tendra- infància. En aquest sentit explica com l'escriptor afirmava haver mossegat una monja el seu primer dia de classe al col·legi de Saint Joseph de Cluny. Segons reprodueix Salas, Cela ho narrava amb el seu característic estil:
-Potser tenia cinc anys, no ho sé, i em van expulasr perquè havia mossegat la monja, ja veus, els nens petits mosseguen; a mi em va venir de gust mossegar-la i la vaig mossegar, clar... Després es van escandalitzar i tot això, ja em diràs.
En una altra ocasió el van expulsar del col·legi dels Escolapis de Madrid per llançar un compàs al pare Cirilo, després que aquest li llancés un llibre per no atendre a classe. Cela ho explicava així:
-Clar, les classes del pare Cirilo eren antipedagògiques. Un dia em va preguntar quant feien sis per quatre i jo le vaig respondre: "Río Duero", creient que era a la classe de Geografia en comptes de la de Matemàtiques. I ja veus, va ser quan em va tirar el llibre al cap amb la fortuna que no em va ferir, i jo li vaig tirar el compàs i sí que el vaig ferir. I això li va semblar malament perquè els capellans són molt primmirats... I clar... vaig aconseguir que m'expulsessin també. Vaig tenir sort, com veus, de no ser molt temps als col·legis.
8. MEDI AMBIENT
El 1996 José María Aznar va arribar al poder i va crear un Ministeri que es dedicava exclusivament al Medi Ambient, amb Isabel Tocino com a titular. Camilo José Cela se'n va assabentar i va demanar al seu secretari que busqués a la seva agenda el número particular de Tocino. Quan la ministra va agafar el telèfon, ell es va posar a l'auricular.
-Escolti, ministra... Sóc Camilo José Cela... Et truco per felicitar-te pel teu nou càrrec de responsabilitat. Però mira, a veure si corregiu com més aviat millor el nom del vostre Ministeri: no s'ha de dir de "Medi Ambient", o és de "Medi" o és d'"Ambient", ja que es tracta d'un pleonasme... Però vaja, això és de calaix... Hauria de sonar igual de malament que si dius "pujar a dalt", "baixar a sota", pensa-ho, ministra, i veuràs com porto raó! Vinga, t'ho regalo!
9. LA PROFECIA
S'ha explicat molts cops que Cela va anticipar, uns 50 anys abans de la seva concessió, que guanyaria el premi Nobel de Literatura, a més de preveure dades del seu acompanyat a la cerimònia.
Li ho va dir al poeta Rafael Montesinos a una de les tertulies d'escriptors que se celebraven a l'edifici de Ríos Rosas 54, on residien en aquella època Cela i César González-Ruano.
- Ja veurás, Rafaelito, com d'aquí un temps jo rebré el Nobel, i aniré a recollir-lo acompanyat d'una dona molt jove i rossa, que encara no ha nascut.
Y la profecia es va complir.
10. ÉS VOSTÈ CELA?
A Cela li agradava anar a dinar o a fer tapes a El Pardo. A un programa commemoratiu a la televisió, l'amo d'un dels restaurants que freqüentava va explicar que una senyora es va apropar a l'escriptor i li va preguntar:
- És vostè el senyor Camilo?
- Que va, filla! Més voldria!, li va respondre.
