MADRID, 15 Mar. (EUROPA PRESS) -
L'hivern s'acaba el divendres 20 de març amb un eclipsi de Sol que donarà la benvinguda a la primavera. La nova estació començarà oficialment a les 23.45 hores i acabarà 92 dies i 18 hores després, el 21 de juny, amb l'arribada de l'estiu, segons càlculs de l'Observatori Astronòmic Nacional del Ministeri de Foment.
Nou dies després, el 29 de març, tindrà lloc el canvi d'hora. A les 2 de la matinada, hora peninsular, caldrà avançar el rellotge fins a les 3 (la 1 de la matinada a les Canàries passaran a ser les 2), de manera que aquest dia tindrà, oficialment, una hora menys.
De la mateixa manera, segons ha destacat l'Institut Geogràfic Nacional, aquesta primavera es produirà un eclipsi total de Lluna (el 4 d'abril) que no es podrà observar des d'Espanya, però sí a Àsia, Austràlia, l'oceà Pacífic i Amèrica.
A més, Saturn passarà de ser visible a trenc d'alba al principi de la primavera, a veure's durant tota la nit i acabarà l'estació sent només visible al vespre, la inclinació dels seus anells serà bastant favorable per la seva observació i el dia 23 de maig es produirà el seu màxim apropament anual a la Terra. D'altra banda Venus, Júpiter i, fins a finals d'abril, Mart seran visibles en fer-se fosc.
L'Institut Geogràfic Nacional explica que el començament de les estacions, per conveni, es produeix en aquells instants que la Terra es troba en determinades posicions de la seva òrbita al voltant del Sol.
En el cas de la primavera, aquesta posició és aquella en què el centre del Sol, vist des de la Terra, travessa l'equador celeste en el seu moviment aparent cap al nord. Quan això succeeix, la durada del dia i la nit gairebé coincideixen, i per això, a aquesta circumstància se l'anomena també equinocci de primavera. En aquest instant a l'hemisferi sud comença la tardor.
D'aquesta manera, l'equinocci de primavera pot donar-se en tres dates diferents al llarg del segle XXI, podent iniciar-se en els dies 19 al 21 de març (data oficial espanyola), i el seu començament més matiner será el de l'any 2096 i el començament més tardà el del 2003.
Les variacions d'un any a un altre es deuen a la manera com encaixa la seqüència d'anys segons el calendari (uns bixestos, altres no) amb la durada de cada òrbita de la Terra al voltant del Sol (durada coneguda com a any tròpic).
DIES MÉS LLARGS
La primavera és l'època de l'any en què la longitud del dia s'allarga més ràpidament. A latituds de la Península, el Sol surt als matins abans que el dia anterior i es posa després a la tarda.
Com a conseqüència, al començament de la primavera el temps que el Sol està per sobre de l'horitzó augmenta gairebé tres minuts cada dia a la latitud de la península.
Pel que fa a l'activitat del Sol, en la seva superfície hi ha taques, fulguracions i protuberàncies i en la Terra s'aprecia en alteracions en la propagació de les ones de ràdio i amb una presència més gran d'aurores polars. Aquesta activitat segueix un període d'aproximadament 11 anys, i està associada al cicle magnètic del Sol.
L'etapa actual és el cicle solar número 24, que va començar el desembre del 2008 i va arribar al seu màxim l'abril del 2014. Segons les estimacions realitzades per NOAA i Space Weather Prediction Center, durant la primavera el nombre de taques solars decreixerà assolint valors entre 53 i 79.
La primera lluna plena de la primavera tindrà lloc el 4 d'abril, sent el diumenge següent (5 d'abril) el Diumenge de Pasqua. Aquesta primavera es donaran dues llunes plenes més: 4 de maig i 2 de juny.
En aquesta estació, sense necessitat de telescopi, es poden observar les pluges de meteors que es produeixen ocasionalment. La pluja més important de la primavera sol ser la de les Eta Aquàrides, màxim de la qual té lloc al voltant del 5 de maig.
OBSERVACIONS DEL CEL
Pel que fa a les agrupacions fictícies d'estrelles conegudes com a constel·lacions, al voltant de l'estrella Polar es veuran al llarg de la nit l'Óssa Menor, el Drac, el Cefeu i el Lleó.
Amb grans prismàtics o un petit telescopi, dotats d'un filtre lunar adequat, es pot observar el relleu de la Lluna. Per tenir una bona visió d'ell convé anar observant-lo nit rere nit mentre va creixent la il·luminació de la Lluna, ja que així es veuen aparèixer nous accidents orogràfics.
Quan la nit és més fosca per haver-hi lluna nova, es pot intentar veure nebuloses d'emissió com el complex de nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i la resta de supernova conegut com la nebulosa del Cranc (Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estavellada que constitueix la Via Làctia.
