BARCELONA 13 març (EUROPA PRESS) -
Teresa Pàmies Bertran (Balaguer, Lleida, 1919) ha estat la gran cronista de la Guerra Civil i sobretot de l'exili català, amb obres com 'Quan érem capitans' (1974), 'Va ploure tot el dia' (1974) i 'Gent del meu exili' (1975).
El guardó més important que ha rebut ha estat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001), màxima distinció de les lletres en llengua catalana que només una dona (Mercè Rodoreda) també ha rebut en els 38 anys que fa que es lliura.
A més, el 1984 Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2000 la Medalla d'Or al mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona.
De formació autodidacte, Pàmies va començar a escriure gairebé per casualitat, ja que els seus compromisos polítics ho van requerir: i va ser membre de les Joventuts del PSUC i amb tots els nois en el front, elles els van rellevar en la redacció de la revista del partit.
PERIPLE A L'EXILI
Els seus ideals comunistes la van portar a viure de 1939 a 1971 a l'exili i a perdre el contacte amb la seva mare i germans, als quals mai va tornar a veure. Després d'un temps a França, on va estar en un camp de concentració i ajudant a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial, Pàmies es va exiliar en diversos països de l'Amèrica Llatina.
Va estudiar periodisme a Mèxic, on va viure vuit anys, i de tornada a Europa va treballar a Praga (Checoslovàquia) com a editora de Radio Praga. Quan per final va tornar a Catalunya, es va donar a conèixer amb 'Testament a Praga', escrit amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies, i amb el qual va guanyar el 1970 el Premi Josep Pla i el Crítica Serra d'Or de prosa narrativa.
Pàmies es va inspirar en les seves experiències personals per crear una obra de prosa plana, sovint col·loquial, i molt clara, com 'Amor clandestí' (1976-1998), on evoca la relació clandestina amb la seva parella Gregorio López-Raimundo, militant antifranquista que viu sota una identitat falsa. Fruit d'aquesta relació va néixer el també escriptor Sergi Pàmies.
A més d'escriure, Pàmies va col·laborar en diversos mitjans de comunicació com el diari 'Avui', les revistes 'Presència' i 'Serra d'Or' i Catalunya Ràdio. Alguns dels seus articles es van recollir en els llibres 'Opinions de dóna' (1983) i 'La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques' (1999).
Altres obres que destaquen en la prolífica carrera de Pàmies són 'Jardí enfonsat' (1992, I Premi de la Institució dels Lletres Catalanes), 'Quan n'érem refugiats' (1975), 'Dóna de pres' (1975), 'Records de la guerra i de l'exili' (1976) i 'Una española llamada Dolores Ibáurri' (1977), biografia de La Passionària. La seva última obra publicada ha estat 'Cròniques de comiat' (Empúries, 2000).
