Ennahda no ha presentat candidat ni ha expressat el seu suport a cap dels contendents
MADRID, 23 nov. (EUROPA PRESS) -
Tunísia celebrarà aquest diumenge unes eleccions presidencials que arriben al fil de les parlamentàries celebrades fa a penes unes setmanes i que es presenten com a vitals en el procés de transició emprès al país després de l'enderrocament el gener del 2011 del llavors president Zine el Abdidine Ben Ali.
Un dels principals favorits és l'actual president interí, Moncef Marzuki, qui va ser elegit per al càrrec per l'Assemblea Nacional Constituent (ANC) el desembre del 2011, poc després de les eleccions celebrades per conformar l'esmentat organisme.
Marzuki, president del partit laic Congrés per a la República (CPR) des de la seva fundació el 2001, ha estat un destacat membre de l'oposició a Ben Ali, així com un reconegut defensor dels drets humans, havent estat a més portaveu del Consell Nacional per a les Llibertats a Tunísia entre el 1998 i el 2001.
Davant d'ell, parteix el principal favorit per obtenir la victòria, Beyi Caid Essebsi, qui va ocupar diversos càrrecs durant els governs de Ben Ali i el seu predecessor, Habib Burguiba, i el partit del qual, Nidaa Tounes, es va fer amb una clara victòria en les parlamentàries d'octubre.
Entre la resta de candidats destaca la figura de Kalzum Kannou, jutge del Tribunal de Cassació, qui s'ha convertit en la primera dona a optar a la presidència en la història del país i que concorre com a independent.
Malgrat que la seva candidatura ha estat considerada per alguns experts com a "simbòlica", obre la porta a una participació més alta de la dona en la vida política del país africà.
"No sóc una candidata de les dones. Sóc una candidata per tot Tunísia. No crec que la resta d'homes que s'han presentat (a les eleccions presidencials) ho facin perquè són homes", ha dit en una recent entrevista concedida a l'emissora tunisiana Mosaique FM.
Una de les diferències més destacables respecte als esmentats comicis és que el principal partit islamista del país, Ennahda, ha optat per no presentar cap candidat, sense haver expressat a més el seu suport per cap dels 22 noms que es presenten a les eleccions.
Al principi es van postular 27 persones, si bé cinc d'elles s'han retirat de la carrera per la presidència durant la campanya. Malgrat això, els seus noms apareixeran a les paperetes.
Malgrat això, la formació ha recalcat després de reconèixer la seva derrota a les parlamentàries i cedir el poder després d'haver ocupat el Govern encapçalant un tripartit al costat del CPR i el també laic Ettakatol, que advocava pel nomenament d'un president de consens per reforçar la transició.
LES REGLES ELECTORALS
Un total de 5.285.136 de votants s'han inscrit per participar en aquestes eleccions, que es resoldran diumenge en el cas que algun dels candidats aconsegueixi la majoria absoluta. En cas contrari, els dos candidats més votats s'enfrontaran en una segona volta que haurà celebrar-se en el termini de dues setmanes.
El procés de presentació de candidatures ha estat obert a totes aquelles persones més grans de 35 anys, musulmanes i que comptessin amb la nacionalitat del país. En cas de tenir una altra nacionalitat, hauran abandonar-la en cas de resultar elegides.
Alhora, els candidats havien de comptar amb el suport d'un mínim de deu parlamentaris i 40 membres dels consells locals o recollir com a mínim 10.000 firmes de votants registrats en un mínim de deu de les circumscripcions del país, amb un mínim de 500 en cadascuna d'elles. D'altra banda, havien de presentar un dipòsit de 10.000 dinars tunisians (al voltant de 4.360 euros).
La campanya electoral va començar l'1 de novembre i va acabar el 21 d'aquest mes a mitjanit. En el cas que calgui una segona volta, la campanya es reiniciarà l'endemà de l'anunci dels resultats oficials de la primera volta.
Segons la Constitució aprovada després de l'alçament popular que va posar fi al mandat de Ben Alí --qui rau a l'Aràbia Saudita després que el país li concedís asil després de fugir de Tunísia--, el poder rau a les mans del primer ministre, si bé el president té un gran pes en matèria de defensa i política exterior.
Alhora, la Carta Magna preveu, juntament al primer ministre, com a cap de la branca executiva, així com a símbol de la unitat del país i garant de la independència i la continuïtat. A més, té entre les seves atribucions nomenar el primer ministre, i ha de ser consultat abans del nomenament dels titulars de les carteres de Defensa i Exteriors.
EL PERÍODE DE TRANSICIÓ
Les presidencials vénen precedides per un període de transició relativament tranquil --comparat amb el presenciat en les 'primaveres' d'altres països de la regió--, si bé ha estat marcat pels alts i baixos.
Aquest període ha estat marcat per les tensions entre els sectors laics i els islamistes --llargament reprimits per Burguiba i Ben Ali--, i en aquest context s'ha registrat l'ascens d'alguns grups salafistes jihadistes, el que ha generat incidents violents, entre els quals hi ha l'assalt a l'Ambaixada estatunidenca el setembre del 2012.
La violència es va incrementar i va arribar al seu punt àlgid a començament del 2013 amb l'assassinat dels polítics Chokri Belaid, líder del Moviment Patriòtic Democràtic Unificat, força marxista i panàrab que forma part del Front Popular, i del diputat opositor i antic secretari general del moviment esquerrà Echaab, Mohammad Brahmi, el que va sumir al país en una crisi política.
Davant de la insostenibilitat de la situació es va establir un Diàleg Nacional en què van participar partits polítics, sindicats i organitzacions de la societat civil, que va supervisar la redacció i promulgació de la Constitució, que va arribar amb més d'un any de retard.
En el marc d'aquest diàleg,[Ennahda va acceptar abandonar el poder per permetre la creació d'un Govern tecnòcrata liderat per Mehdi Jomaa com a primer ministre, qui va supervisar el procés d'organització i convocatòria de les eleccions.
Aquest procés, si bé ha comptat amb incidents de seguretat a la zona de la muntanya Chaambi, ubicada a la frontera amb Algèria i on operen diverses cèl·lules islamistes armades, ha estat marcat per l'estabilitat, mantenint Tunísia com a exemple del procés de democratització al món àrab.
PUNTS FONAMENTALS
Respecte als punts al voltant dels quals ha girat el debat polític, i al marge de la lluita entre islamistes i laics, es pot dir que el mateix ha pivotat entre l'economia i la seguretat.
En el cas de l'economia, la situació no ha millorat molt respecte a la viscuda abans de la caiguda de Ben Ali, marcada per la desocupació, la desigualtat i la dificultat per accedir al mercat laboral a causa dels nomenaments directes.
Així, la desocupació supera el 15 % a nivell nacional, si bé es dispara per sobre del 30 % en el cas dels graduats universitaris. A més, la inversió estrangera ha caigut en un 26 % respecte a l'any anterior, danyant una situació fràgil per si mateixa.
D'altra banda, la situació de seguretat, si bé és millor que en altres països de la regió que es van veure afectats per l'anomenada 'Primavera Àrab', com Líbia i Egipte, té la seva arrel també en la lluita armada de diversos grups islamistes.
