El trauma i el sentiment de culpa acompanyen la majoria dels israelians des del que ha estat el pitjor atac terrorista patit per Israel en la història, especialment per als que van ser testimonis de l'horror que es va produir a llocs com el festival Nova o el quibuts Nir Oz i els que encara intenten mantenir l'esperança de tornar a veure els seus familiars que continuen segrestats per Hamas a Gaza.
"Un no es pot guarir d'una cosa així", explica la psicòloga Einat Kaufman, que ha tractat diverses de les víctimes. La seva meta és "ajudar-los a suportar la vida" enfocant-se "en les petites coses que poden fer cada dia, com vestir-se, menjar o permetre's somriure" i donar-los eines perquè puguin "normalitzar una vida que no és normal".
També per ella, experta en trauma i dol en desastres, aquesta vegada és diferent, perquè alhora que intenta ajudar els pacients ha de lluitar amb la seva pròpia situació ja que vivia al sud. "De vegades quan està tot en silenci tinc por, quan passa una moto m'espanto i penso que tornaran a començar les sirenes".
"El trauma no se'n va, el trauma copejarà sempre" perquè en un moment donat alguna cosa els pot recordar el que ha passat, subratlla Kaufman, que també reconeix que "pràcticament no hi ha cap israelià que no tingui un sentiment de culpa i pensi per què no els va passar a ells".
"La meitat de mi se'n va anar aquell dia", confessa Alejandra López, colombiana de 31 anys, casada amb un israelià i mare d'un nen de deu anys. Ella va ser una de les assistents al festival Nova, on va acudir amb diverses persones, com la seva millor amiga, que va ser un dels 378 assassinats aquell dia, i va aconseguir sortir-ne amb vida, tot i que traumatitzada, gràcies al fet que el seu marit va anar a buscar-la i no va desistir fins que la va trobar.
"No entenia per què ens atacaven", assegura, mentre relata amb horror visible als ulls com va transcórrer tot i com va aconseguir amagar-se amb una amiga. Totes dues temien que les violessin, així que van decidir amagar-se tant com van poder i es van estar en silenci bona part del temps perquè no les descobrissin.
Quan per fi va arribar el seu marit, el que va veure encara la persegueix: "hi havia cossos de la gent amb què havia ballat hores abans", noies nues, violades i mutilades i persones empalades i penjades dels arbres. "Em fa l'efecte que no hi havia cap cos complet", rememora amb dolor.
VAIG ESTAR A PUNT DE MORIR DE TRISTESA
"Després d'això em vaig tancar a casa meva i vaig estar a punt de morir de tristesa", admet Alejandra, que sosté que era "una persona de llum" i que com a voluntària va fer activitats amb nens palestins però ara reconeix que es va trencar la seva fe cap a la humanitat i encara la persegueixen les imatges d'aquell dia.
"La meitat de mi se'n va anar amb els meus amics, jo no vaig tornar a ballar, no vaig tornar a escoltar música i encara tinc un tractament molt fort psiquiàtric, psicoterapeuta, teràpia en grup, una persona que va a casa meva a comprovar que tot estigui bé", relata. També el seu fill està en teràpia i reconeix que li dona "aquesta energia i somriure" que necessita per aixecar-se.
Luis Har va ser un dels més de 200 segrestats per Hamas aquell dia fatídic. Era al quibuts Nir Yzjak amb la seva parella, Carla, el seu germà i la seva germana, Fernando i Gabriela, i la seva neboda, Mia. Se'ls van endur a tots a Gaza, amb la gosseta de la Mia, i van tenir la sort que els van mantenir junts.
Segons explica a un grup de periodistes, inclosa Europa Press, en una trobada organitzada per Fuente Latina, des de molt aviat van decidir que farien tot el que els diguessin els seus segrestadors per no provocar conflictes ni intentar escapar perquè "seria un suïcidi". A més, l'amo de la casa en la qual estaven retinguts "sí que era una mica humà i va ser una de les coses que ens va salvar".
Va aconseguir comunicar-se amb ell mitjançant el poc anglès, àrab i jueu que sabien tots dos i va ser ell qui els va mantenir informats de la situació de fora i qui va intentar donar-los el que necessitaven, començant pel menjar, que aquest argentí es va encarregar de cuinar durant tota la captivitat, també per als seus cinc segrestadors.
Totes tres dones van ser alliberades en un intercanvi al cap de 52 dies mentre que ell i Fernando van ser rescatats per l'exèrcit el 12 de febrer del 2024. "No ens van tocar físicament però hi va haver una guerra psicològica", subratlla. Quan es van quedar sols intentaven animar-se pensant que "el dia que acaba és un dia menys" i mantenint l'esperança que sortirien d'allà.
NO VA TENIR POR DE MORIR
"De por no n'hem tingut en cap moment hem estat en tensió però ens hem pres les coses molt fredament", explica Luis. Als 70 anys llavors, va repassar la seva vida i els quatre fills i deu nets que deixaria enrere. "La meva part ja l'he feta, si m'arriba l'hora, està bé, me'n puc anar tranquil, i això em va servir per tirar endavant tranquil", relata.
Durant tota l'entrevista Har dona mostres del seu sentit de l'humor, cosa que el va ajudar a suportar el seu segrest, però reconeix que hi ha moments en què de sobte plora o en què li comença a tremolar tot el cos. A més, subratlla que la seva felicitat no pot ser completa quan encara queden ostatges en mans de Hamas.
Entre ells estan David i Ariel, els fills de Silvia Encunyo, que acompanya els periodistes en una visita a Nir Oz del qual van ser segrestats i narra l'horror d'aquell matí. Silvia intenta mantenir l'esperança, ja que diu tenir proves que tots dos continuen vius, encara que no estan junts, però reconeix que la família no tornarà a viure al quibuts.
El seu fill David va ser segrestat amb la seva dona i les seves dues filles bessones, una de les quals va ser separada dels seus pares en un primer moment encara que van aconseguir retrobar-se amb ella en un hospital, on van ser portats perquè van resultar ferits en un bombardeig. Les tres van ser alliberades també en un dels primers intercanvis. "Fins avui és el dia que estan amb traumes, crits i plors", diu sobre les seves netes.
També Rebecca González té el seu marit segrestat encara a Gaza. Hamas ha publicat en les últimes setmanes tres vídeos com a mostra de vida que han fet que la seva preocupació augmenti pel seu aspecte físic i també per les paraules, ja que, encara que creu que són els terroristes que li dicten què dir, tem que l'últim sigui un comiat.
DOLOR PELS VÍDEOS DE PROVA DE VIDA
"Fins que va arribar el primer vídeo volia saber com estava però no vaig imaginar que em doldria tant", reconeix aquesta colombiana casada amb l'israelià Elkana Bohbot, que va organitzar un dels escenaris del festival Nova en què van ser assassinades 378 persones, inclosos els dos amics que el van ajudar a l'organització.
Quan va començar l'atac va trucar a la seva dona per avisar-la que hi havia terroristes. "Jo et prometo que torno casa", li va assegurar. "Em va parlar amb tanta seguretat que em va semblar que ho tenia tot controlat", assegura. No obstant això, cap al migdia un amic del seu marit la va trucar per donar-li la notícia que havia estat segrestat, ja que se'l podia veure en un dels nombrosos vídeos de Hamas d'aquell dia.
Rebecca també ha sabut del seu marit per un dels ostatges que va estar amb ell i que va ser alliberat en un dels intercanvis. A través d'ell li va demanar que escoltés la cançó 'Guerrera' que li va dedicar abans de demanar-li matrimoni i que parla una dona forta i lluitadora.
Això és el que mira de fer, sobretot pel fill de cinc anys que tenen en comú i que cada dia pregunta pel seu pare, però admet que és difícil i sent que està en "una muntanya russa". "És com posar-se una màscara i sortir al carrer", admet.
