TIR (Líban), 16 Mar. (De l'enviada especial d'Europa Press, Rocío Martínez Posada) -
Fa quatre anys que Síria es dessagna en una guerra que cada dia afegeix més horror a una població civil esgotada. El 66% dels sirians necessita ajuda humanitària urgent que arriba en petites dosis per la falta de fons i les restriccions d'accés a les zones en conflicte, el que ha provocat una diàspora de 3,8 milions de persones que malviuen als països veïns mentre esperen una solució miraculosa.
Maysaá va fugir d'Alep fa dos anys amb el seu marit i els seus set fills, d'entre 4 i 15 anys. Des d'aleshores és a Tir, al sud del Líban. "Les condicions són molt dolentes. Cal pagar molt per tot", es queixa. Maysaá i la seva família viuen a una barraca d'un assentament informal per la qual paguen 390 dòlars al mes, una suma estratosfèrica, tenint en compte que el seu marit treballa ocasionalment com a obrer i ella a penes està aprenent a cosir en un dels tallers organitzats per Acció Contra la Fam (ACH) per ajudar-la a trobar una feina.
Com Maysaá, són molts els sirians que passat el primer any de guerra civil van prendre la dura decisió d'abandonar les seves llars i instal·lar-se al Líban. L'alcalde de Tir, Hasán Dbouk, recorda que "al principi de la crisi no es van rebre molts refugiats sirians", però a poc a poc han anat arribant, alguns gairebé sense adonar-se'n perquè eren temporers atrets per les collites del camp libanès.
En total, 1,2 milions de refugiats sirians viuen al Líban juntament amb els 4,2 milions de població local, segons dades oficials. Aquesta xifra situa al país enfront del repte humanitari més gran de l'última dècada: un de cada cinc habitants és un refugiat, fet que converteix el Líban en el país amb més refugiats per càpita del món.
Tanmateix, es dóna la paradoxa que el Govern libanès no ha subscrit la Convenció de Ginebra del 1951 per raons geopolítiques, de manera que els sirians sobreviuen en un llimb legal que els impedeix gaudir dels beneficis de l'estatus de refugiat, sobretot de campaments oficials i una ajuda més generosa de la comunitat internacional.
Així les coses, s'apinyen en assentaments il·legals als afores de les ciutats. "Dins tot és molt car, per això prefereixen allunyar-se, és més barat", explica l'alcalde de Tir. Aquests camps informals s'aixequen sobre terrenys privats, fet que suposa una dificultat afegida perquè les ONG es veuen abocades a negociar mil·límetre a mil·límetre cada petita millora de les condicions de vida.
SENSE HORITZÓ
"Estem asseguts sense fer res perquè ningú ens dóna l'oportunitat de treballar", es lamenta Adel, un sirià-palestí que va fugir del castigat Yarmuk, el cinturó sud de Damasc, al costat dels seus cinc fills i la seva dona. "Tenim molts problemes, però el principal problema és que no hi ha feina", rebla Salama, un ancià de Deraa assegut a penes uns centímetres d'Adel en un parc de Tir.
Els refugiats sirians surten cada dia als carrers a la recerca d'una oportunitat que els permeti posar en pràctica les habilitats adquirides després d'anys de treball a Síria com a obrers, pintors, conductors o guàrdies de seguretat. "A vegades troben feina i els paguen molt poc o ni tan sols els paguen, però ho fan igual per no estar sense fer res", compte una cooperant d'ACH.
Més enllà de les estretors econòmiques, la falta de feina planteja problemes vitals. Hussein, de 36 anys, va arribar fa set mesos al Líban amb els seus dos fills, d'11 i 14 anys i una incapacitat que els impedeix moure's "completament". "Estic molt trist", confessa. La raó és que no pot pagar el tractament mèdic que necessiten ni portar-los al col·legi, frustrant d'aquesta manera qualsevol expectativa. "No hauria de ser així, perquè ells són iguals als altres nens", reivindica.
Adel també està "molt preocupat" pel futur dels seus fills. "Tinc por que el no fer res (no anar al col·legi ni treballar) faci que s'ajuntin amb gent dolenta i que acabin fent coses com robar per aconseguir el que necessiten", diu angoixat mentre acaricia la galta d'un dels seus fills, d'uns 4 anys, que aliè a la xerrada corre per perseguir un gat.
Els temors d'Adel i Hussein cobren vida a Ghazi, un sirià de 18 anys procedent d'Idleb. Si la situació millora, vol tornar a les classes per seguir amb els seus estudis i arribar a la universitat. Està intentant treballar en el que sigui, tot i que sap que per la seva joventut probablement ningú li pagui. Però estar ocupat és millor que res.
TENSIONS LATENTS
"La presència dels sirians aquí, especialment amb aquesta situació de crisi, està posant molt estrès en les autoritats i en la comunitat locals", assenyala el regidor local. Només a Tir hi ha uns 6.000 refugiats sirians que se sumen a uns 70.000 palestins i 200.000 libanesos, una pressió insuportable per qualsevol ciutat.
El Líban tem que els sirians segueixin l'exemple dels palestins i, una vegada acabada la guerra, renunciïn a tornar a Síria. "No i mil vegades no", respon contundent Dbouk preguntat sobre aquesta possibilitat. "No vull que es repeteixi la història. Això desafiaria moltes coses a molts nivells", alerta.
Els libanesos, obligats a fer malabars per conjugar la seva infinita diversitat, també perceben els sirians com una amenaça. "No som benvinguts, ens sentim com estranys, ens tracten malament", denuncien els refugiats. Això es tradueix en insults, en el menor dels casos, i en agressions de tota mena, quan la tensió arriba al màxim.
Ahmad, un jove de 24 anys que va abandonar Homs fa dos, relata que un home li va pegar només perquè estava assegut a l'entrada de la seva barraca, mentre mostra la ferida a mig cicatritzar que li ha deixat aquest mal record. Ftaym, de 22 anys i originària de Raqqa -- bastió de l'Estat Islàmic-- relata que un veí libanès acostuma a llançar pedres i petards contra la seva casa. Viu atemorida perquè des que el seu marit la va abandonar, fa un any després d'assabentar-se que estava embarassada, està sola amb el seu petit nadó, una nena diminuta que no creix com les altres de la seva edat.
L'extrem de la situació fa que la rivalitat s'estengui a altres àmbits. "Aquí hi ha una competició oberta", assegura l'alcalde de Tir. "És una competició entre (refugiats) sirians i palestins i libanesos, i és una competició injusta perquè els sirians accepten salaris pels quals palestins i libanesos no estan disposats a treballar", apunta i raona que la comunitat palestina té un arrelament de dècades que la posiciona per sobre dels nouvinguts.
Els sirians, per part seva, denuncien que són molt més vulnerables que els palestins, inclosos els que, com ells, han fugit de la batalla. "Els sirians no tenim l'ajuda que tenen els palestins, estem molt més necessitats", sosté Rashid, un pagès de 53 anys procedent d'Homs. Rashid recorda que els refugiats palestins tenen el fort suport de l'UNRWA, mentre que els sirians caminen en solitari.
MOURE'S PER NO PARAR
El vesper en el qual es creuen sirians, palestins i libanesos --sense esmentar la disparitat religiosa i política-- ha portat al límit la capacitat de les ONG, obligades a dissenyar fórmules creatives que superin la urgència de l'assistència humanitària i garanteixin cert grau de prosperitat en el mitjà i llarg termini.
A Tir, els refugiats (homes) fan petites tasques per a la comunitat, com recollida d'escombraries i manteniment de jardins, gràcies a un acord entre ACH i l'Ajuntament que els permet estar ocupats deu dies al mes durant tres mesos per uns 200 dòlars. "M'agrada la idea del 'Cash for Work' perquè no deixa la gent asseguda en les seves cases sense fer res. És bo sentir que contribueixes a la teva família i a la teva comunitat", diu l'alcalde.
