MADRID, 7 gen. (EUROPA PRESS) -
Sidney Poitier, el primer actor negre guanyador d'un premi Oscar al millor actor i que va experimentar en vida moltes de les tensions racials exposades en les seves pel·lícules, ha mort als 94 anys.
NBC News va informar la seva mort, citant una font propera a la família, segons Bloomberg.
L'Oscar de Poitier al millor actor obtingut per 'Lliris del camp' (1963), el va convertir en una figura respectada a Hollywood i més enllà. James Earl Jones, Robert Townsend i Quincy Jones van ser alguns dels quals el van citar com inspiració.
"Des que vas aparèixer en les nostres pantalles fa més de 60 anys, el teu talent i integritat han trencat barreres i inspirat al públic a tot arreu", va dir l'actriu Angelina Jolie en els Premis de l'Acadèmia al març de 2014, quan ella i Poitier van lliurar el trofeu al millor director.
Poitier va ser aclamat per primera vegada encadenat a Tony Curtis com un fugitiu encadenat en 'Fugitius' (1958). Curtis va insistir que Poitier rebés la mateixa facturació. Tots dos van ser nominats a l'Oscar al millor actor, dividint els vots, i David Niven es va portar el premi per 'Taules separades'.
'Endevina qui ve aquesta nit' (1967) presenta Poitier i Katharine Houghton com una parella interracial que intenta persuadir a les seves renuentes pares perquè beneeixin els seus plans de casar-se. La pel·lícula va ser nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula i Katharine Hepburn, interpretant a la mare d'Houghton, va guanyar l'Oscar a la millor actriu.
Altres dues pel·lícules van ajudar a fer de 1967 un any ple d'esdeveniments per Poitier. Va interpretar a un professor que tracta amb estudiants rebels en la producció britànica 'Rebel·lió a les aules'. Com a detectiu de Filadèlfia en un cas d'assassinat en el sud profund en "En la calor de la nit", va pronunciar la frase "They Call Em Mister Tibbs", que es va convertir en el títol d'una seqüela.
Stanley Kramer, qui va dirigir Poitier en 'Fugitius' i va produir 'Endevina qui ve aquesta nit', va dir que Poitier és "l'únic actor amb el qual he treballat que té el rang de Marlon Brando, des del patetisme fins al gran poder".
La carrera de Poitier com a actor va decaure en la dècada de 1970. Se li van presentar menys papers després que un article de l'New York Times de 1967 preguntés: "Per què els nord-americans blancs estimen tant a Sidney Poitier?". Utilitzant un epítet racial, Clifford Mason, un dramaturg afroamericà, va acusar Poitier d'acceptar ser un rostre negre simbòlic que Hollywood podria explotar.
"Segueix sent irreal, com ho ha fet durant gairebé dues dècades, exercint essencialment el mateix paper, l'heroi antisèptic i unidimensional", va escriure Mason.
L'article va ser "la peça de periodisme més devastadora i injusta que mai hagi vist", va dir Poitier en la seva autobiografia de 1980, "This Life".
Va dir que la indústria cinematogràfica tenia la culpa "de la simbologia de la meva presència". "Hollywood no havia mantingut en secret que no estava interessat a proporcionar als negres una varietat d'imatges positives", va dir.
En 1995, el Kennedy Center a Washington va honrar a Poitier com "el primer negre a convertir-se en un heroi per al públic blanc i negre" i per ajudar a canviar "actituds racials obstinades que havien persistit en aquest país durant segles".
Fill de productors de tomàquets a les Bahames, Poitier va nèixer prematurament a Miami el 20 de febrer de 1927. Els seus pares, Reginald i Evelyn Poitier, havien anat a Florida a vendre tomàquets conreats a la seva granja. Poitier va tornar a les Bahames amb els seus pares uns mesos després.
Després que les tempestes del Carib van arrasar amb els seus cultius, la família es va mudar a Nassau uns 10 anys després. Poitier va dir que era la primera vegada que veia cotxes o electricitat i menjava gelat.
Pel seu propi compte, en la seva adolescència va caure en un delicte menor i va ser arrestat per robatori. Després que enviessin a un amic al reformatori per robar una bicicleta, els pares de Poitier ho van enviar als 15 a Miami perquè visqués amb un germà major.
Venint d'un entorn rural negre, Florida va resultar "un xoc", va dir en una entrevista de 2008. "Em van presentar un sistema que no tenia espai per a mi".
"Hi havia racisme, hi havia una separació de persones per motius de color", va dir. "Vaig descobrir en els meus primers dies allí que no podia anar a certs llocs".
Després d'enfrontaments amb policies blancs, va prendre un treball prop d'Atlanta i en sis setmanes va guanyar un passatge d'autobús a Nova York, on va treballar rentant plats i vivia a Harlem.
Als 16, va mentir sobre la seva edat i es va allistar en l'Exèrcit. Va ser enviat a una unitat mèdica en Long Island, Nova York, i va ser donat d'alta després d'un any per no ser apte per al servei.
Va respondre un anunci d'actors en 1945 de l'American Negre Theatre. La seva audició va ser un desastre. El codirector del teatre, Frederick O'Neal, va dir que no podia llegir ni pronunciar les seves línies i ho va tirar, dient-li que cerqués treball rentant plats.
Poitier va aconseguir una ràdio i durant mesos va imitar als locutors i a altres persones que escoltava. Va acceptar un treball en un restaurant, rentant plats, on va dir que un vell cambrer jueu, en veure'l lluitar amb un diari, el va ajudar a aprendre a llegir.
