El PAIC va patir un cop dur el 2018 amb la retirada dels EUA, mentre que el conflicte va portar Teheran a suspendre la cooperació amb l'OIEA
MADRID, 13 jul. (EUROPA PRESS) -
La signatura de l'històric acord nuclear aconseguit el 2015 entre l'Iran i diverses potències mundials compleix aquest dilluns una dècada en un moment de màxima tensió després que el text quedés pràcticament buit de contingut després de la retirada dels Estats Units el 2018 i la recent ofensiva llançada per Israel contra el país centreasiàtic, a la qual es va sumar Washington amb diversos bombardejos contra instal·lacions nuclears, sense que l'alto el foc en vigor des del 24 de juny hagi fet cap pas a un nou procés de converses.
L'acord del 2015, conegut formalment com a Pla d'Acció Integral Conjunt (PAIC), va ser resultat d'anys de negociacions entre l'Iran i el conegut com a P5+1 --integrat pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides, a més d'Alemanya-- i la Unió Europea (UE), una fita recolzada per l'organisme internacional i que va ser vist com un assoliment a l'hora de descartar els dubtes sobre el programa nuclear iranià i les presumptes intencions de Teheran de militaritzar-ho, cosa que sempre ha negat l'Iran.
El PAIC, signat sota la presidència de Barack Obama als Estats Units i la de Hassan Rouhani a l'Iran, va suposar l'engegada de limitacions significatives al programa nuclear iranià, incloses inspeccions i supervisions per part de l'Organisme Internacional per a l'Energia Atòmica (OIEA), a canvi d'una retirada de les sancions a Teheran precisament per les seves activitats en aquest camp, sempre sota sospita per part de les potències occidentals, inclòs Israel.
La signatura, considerada "històrica" pels que van estampar la seva rúbrica en el text --Iran, Estats Units, Rússia, Xina, França, Regne Unit, Alemanya i la UE-- contemplava un compromís per "garantir que el programa nuclear iranià és exclusivament pacífic", cosa que tots van descriure com "un gir fonamental" a l'hora d'abordar la situació. "L'aplicació total del PAIC contribuirà positivament a la pau i la seguretat regional i internacional", van destacar.
El prefaci ressalta a més que "l'Iran reafirma que, sota cap circumstància, buscarà, desenvoluparà o obtindrà armes nuclears", cosa que Teheran ha dit molts cops que no figura entre els seus objectius en matèria de seguretat i defensa, citant fins i tot l'existència d'un edicte religiós del líder suprem iranià, l'aiatol·là Ali Khamenei, prohibint el desenvolupament d'aquesta mena d'armament.
CLÀUSULES PRINCIPALS
L'acord implicava que l'Iran es comprometia a desmantellar gran part del seu programa nuclear i a obrir les seves instal·lacions a inspeccions més extenses, encapçalades per l'OIEA. L'Iran, ja que era signant del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) des del 1970, va intentar tancar així aquests dubtes sobre el seu programa nuclear, que ha cenyit públicament a labors civils, entre elles les relacionades amb energia i medicina.
L'impuls definitiu a les negociacions va arribar arran de l'arribada el 2013 de Rouhani a la presidència de l'Iran, atès que el polític, considerat un moderat, va donar prioritat a un diàleg, inclosa l'acceptació per part de Teheran de no produir urani altament enriquit o plutoni i garantir que Fordo, Natanz i Arak es feien servir únicament per a tasques de caràcter civil.
L'acord limitava així el nombre i tipus de centrifugadores que l'Iran podia fer servir, el nivell d'enriquiment i el volum d'urani enriquit que Teheran podia emmagatzemar, tot això supervisat per un sistema de verificació per part d'inspectors de l'OIEA, que comptaria amb accés a les instal·lacions nuclears i emetria posteriorment informes sobre les seves troballes.
A canvi, la comunitat internacional es va comprometre a retirar les sancions imposades en relació amb el programa nuclear --si bé altres aplicades per altres motius, incloses algunes per part dels Estats Units en vigor des de la presa d'ostatges el 1979 després de la Revolució Islàmica-- van seguir en peus, i a posar fi a un embargament d'armes després d'un període de cinc anys.
DUBTES I LA MAÇADA DE TRUMP
Malgrat que l'acord va ser ben rebut en considerar-se que ajudaria a estabilitzar la situació al Pròxim Orient, alguns crítics van apuntar als dubtes que generaven una sèrie de clàusules conegudes com a 'sunset', atès que implicaven la seva expiració passat un determinat temps. Així, algunes de les restriccions tenien data de caducitat, inclosos la fi de les limitacions a les centrifugadores el 2026 i a la quantitat d'urani poc enriquit que l'Iran podria acumular a partir del 2031.
En aquest sentit, van destacar que el pacte únicament retardava les labors de Teheran a l'hora si es fes amb una bomba nuclear i van afegir que Teheran podria destinar més diners al seu programa balístic i a grups armats que defensa a la regió, entre ells Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen, Hamas i Jihad Islàmica a Palestina i altres milícies a l'Iraq i Síria, en el que es coneix com l'eix de resistència.
Aquests raonaments van ser adoptats pel successor d'Obama, el republicà Donald Trump, per formalitzar la retirada unilateral dels Estats Unit de l'acord el 2018 i reimposar sancions contra Teheran, que va demanar a la resta de signants que convencessin Washington de tornar al pacte i que adoptessin mesurades de compensació a causa d'aquesta decisió del magnat novaiorquès.
No obstant això, la falta de progressos i el que l'Iran va considerar com una posició complaent dels països europeus respecte als Estats Units va portar Teheran a començar a reduir els seus compromisos amb l'acord, deixant verbalment oberta la porta a una tornada a la normalitat si els Estats Units complia la seva part, sense que l'arribada de Joe Biden a la Casa Blanca el 2021 canviés la situació sobre el terreny.
L'OFENSIVA D'ISRAEL I ELS EUA
L'estancament i les creixents activitats nuclears de l'Iran van portar a un augment dels dubtes i denúncies per part de les potències occidentals --encapçalades per Israel-- sobre aquestes labors, posant de nou sobre la taula l'espectre de les armes nuclears, malgrat les reiterades negatives des de Teheran sobre aquest extrem.
Així, un informe presentat al maig pel director general de l'OIEA, Rafael Grossi, va portar a la Junta de Governadors de l'agència a aprovar el 12 de juny una resolució --impulsada pels Estats Units i l'I3, integrat per França, el Regne Unit i Alemanya-- que acusava l'Iran de violar els seus compromisos en matèria nuclear per primera vegada en dues dècades.
Amb prou feines un dia després, Israel va emprar aquest document com a justificació per a una ofensiva a gran escala contra l'Iran --a la qual es van sumar els Estats Units el 22 de juny amb bombardejos contra Natanz, Fordo i Esfahan-- que va deixar més de mil morts al país, que va respondre llançant míssils i drons contra territori israelià, on van morir prop de 40 persones, segons el recompte oficial.
Els atacs van ser desencadenats a més enmig d'un procés de converses entre els Estats Units i l'Iran per a un nou acord, atès que les parts consideren que el del 2015 ja no té sentit. Malgrat que l'endemà passat dels atacs nord-americans es va aconseguir un alto el foc, les parts no han reprès els contactes i, a més, l'Iran ha aprovat una llei per suspendre la cooperació amb l'OIEA després d'acusar Grossi "d'enfosquir" la veritat amb informes "esbiaixats".
Per això, i enmig dels dubtes sobre el veritable impacte dels bombardejos nord-americans sobre el programa nuclear iranià, les parts semblen avui més allunyades que mai d'aconseguir un acord significatiu que restauri almenys les garanties aconseguides el 2015 i permeti normalitzar les relacions, cosa que passa segons l'Iran, en qualsevol cas, perquè es respecta el seu dret a mantenir en peus un programa nuclear civil.
