MADRID, 13 Gen. (EUROPA PRESS)
Un nou estudi de la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA) revela una vasta xarxa de rius i rierols poc coneguda que desemboquen a la part superior de la capa de gel de Groenlàndia.
Aquests cursos podrien ser tan responsables o més de la pujada del nivell del mar que els llacs de la capa de gel o els trossos enormes de gel que arriben a l'oceà.
La capa de gel que cobreix gairebé el 80% de Groenlàndia és coneguda com el contribuent potencial més important a l'augment del nivell del mar a causa de l'aigua de desglaç de les glaceres, però fins ara l'atenció dels científics s'ha centrat sobretot en els llacs de color turquesa de la capa de gel --blocs d'aigua de desglaç que tendeixen a drenar abruptament-- i en trossos gegants de gel que arriben fins a l'oceà per convertir-se en icebergs.
Quan la neu i el gel es fonen durant l'estiu, aquests cursos d'aigua formen un sistema complex de desaigües que capta gairebé tota l'escorrentia superficial i són capaços de descarregar tot el seu volum en menys de dos dies, segons va detectar l'equip. "És el parc aquàtic més gran del món, amb una magnífica i bonica però mortal allau de rius blaus que forma canons al gel", explica Laurence C. Smith, autor principal de l'estudi i president del Departament de Geografia de l'UCLA.
La investigació, publicada a l'últim número de 'Proceedings of the National Academy of Sciences', posa de relleu la fragilitat de la capa de gel, així com la quantitat d'estralls que podria crear conforme avança l'escalfament global. Amb el finançament del programa de Ciències Criosfèriques de la NASA, 11 investigadors, tres dels quals són estudiants de postgrau de l'UCLA, van passar sis dies el juliol del 2012 recopilant mesuraments en un entorn hostil i perillós.
A causa que la capa de gel era tan inestable i la quantitat de territori que cobreix és tan gran, els investigadors es movien en helicòpter. Per assignar la xarxa i calcular els cabals dels rius, van fer servir imatges de satèl·lit militars, boies equipades amb tecnologia GPS i una barca no tripulada dissenyada especialment per al projecte per un enginyer del 'Jet Propulsion Laboratory', que també va treballar al Mars Rover.
FUSIÓ MASSIVA EL 2012
L'estudi va coincidir amb una fusió massiva i extremadament inusual. Només en una altra ocasió en els últims 700 anys, concretament el 1889, la capa de gel es va descongelar tant com el 2012. "Ha estat un avanç real de com de ràpidament la capa de gel pot fondre's i escolar-se l'aigua de desglaç", subratlla Smith.
L'equip estava especialment interessat a aprendre de quina manera una gran part de l'aigua de desglaç es reté, quanta se'n va cap a l'oceà, la rapidesa i els mitjans pels quals ho fa. "La pregunta era si la capa de gel actua com una esponja o un formatge suís", posa com a exemple Smith.
En última instància, els experts van determinar que la resposta era una mica totes dues coses. Almenys a la part superior de la superfície, la capa era com un formatge suís: els 523 rierols i rius que flueixen de manera activa a través d'una àrea de 2.000 quilòmetres quadrats de la capa de gel en embornals en els quals l'aigua de fusió se'n va anar ràpidament sota la capa de gel i a l'oceà.
Mentrestant, es va produir un efecte modest "esponja" en algun lloc sota de la superfície, a l'interior o, més probablement, a la base de la capa de gel. Dins d'aquesta àrea, els investigadors van determinar que la capa de gel va drenar a un ritme d'entre 55.000 a 61.000 peus cúbics per segon, una taxa superior al doble del cabal mitjà del riu Colorado.
L'equip també va examinar específicament el riu Isortoq, que surt de la capa de gel del terra i drena prop d'un cinquè de les xarxes mapades. La seva producció és fonamental, ja que és un element clau del Model Atmosfèric Regional (MAR), un model climàtic utilitzat pel Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic per elaborar respostes internacionals a l'escalfament global.
Els investigadors van trobar que la quantitat de descàrrega Isortoq era més d'un 25% menys del que va predir el model."Hi ha una gran quantitat d'aigua que surt de la capa de gel, però certa quantitat no pot explicar-se", assenyala la coautora de l'estudi Vena Chu, estudiant de doctorat en Geografia a l'UCLA.
La discrepància indica que com a mínim algunes de les aigües de desglaç s'estan recollint d'una forma subterrània que encara no s'explica, segons els investigadors. "El model assumeix automàticament que l'aigua de desglaç va directament al mar --subratlla Marc Tedesco, coautor i cap del Laboratori de Processos Criosfèrics del City College de Nova York, que controla MAR--. Una part pot quedar retinguda sota el gel. És indiscutible que cal més investigació".
Tot i així, els investigadors van trobar que el flux al riu Isortoq porta aigua de desglaç de la capa de gel a l'oceà amb un cabal mitjà de 23.000 a 46.000 peus per segon, un cabal massiu que és encara més impressionant perquè l'Isortoq és un d'un mínim de cent grans rius terrestres que connecten la fosa de la capa de gel de Groenlàndia amb els oceans del món.
