BARCELONA 17 abr. (EUROPA PRESS) -
Barcelona corre el risc que l'augment d'una pobresa "amagada i sostinguda per la xarxa familiar" acabi vivint al carrer en el nivell més baix de l'exclusió social, segons Enrique Richard, un dels voluntaris més veterans de la Fundació Arrels i que des del 2002 atén persones 'sense sostre' a la ciutat.
En una entrevista a Europa Press, ho ha valorat així: "Està augmentant la gent que no ha abandonat, que només necessita una feina, però que, si no hi ha solucions, la tiraran en dos o tres anys i passaran a sentir-se ningú. El carrer és la punta de l'iceberg de l'amagat".
Richard ha recopilat les seves experiències, que ha anat escrivint des del 2003, en el llibre que acaba de publicar 'Con cartones por la calle', amb el mateix títol del bloc que va començar a redactar el 2007 per ajudar a difondre la tasca d'Arrels.
Recorre cada dimarts Ciutat Vella al costat de Puri, la seva companya 'el fer el carrer' --com li agrada dir--, i vuit parelles més ho fan per altres zones, amb l'objectiu d'acompanyar aquelles persones sense llar en pitjor situació: "Busquem establir una relació, que descobreixin que són importants per a algú".
Ha apreciat que el fenomen dels 'sense sostre' afecta cada vegada persones més joves, entre els 30 i els 45 anys, sobretot immigrants que no tenen xarxes familiars ni socials: "Un magribí ens va dir fa poc que venia el seu carro de recollida de ferralla i es donava a la beguda. Es rendia, i té només 36 anys".
Sobre aquesta immigració, defensa exigir a l'administració i al sistema un tracte igualitari: "Les han de considerar persones. Els han utilitzat com a mà d'obra barata, ells han creat riquesa i, quan ja no han calgut, se'ls ha donat el cop de peu".
Pel que fa a la situació en els barris, assenyala la misèria dels de Ciutat Vella per sobre de la dels altres: "Només cal entrar en els pisos del Raval. A molts d'aquestes llars només fa falta que els treguin la teulada".
Assenyala com a prioritat prevenir que l'exclusió social s'hereti, mitjançant l'acompanyament i oferint recursos als menors en risc, molts d'ells sense família, i que aquest suport no cessi quan són adults: "No se'ls pot deixar amb 18 anys a buscar-se la vida".
Veu també molta gent afectada per un ERO o una prejubilació que s'ha quedat sense ingressos, o que la seva única vida era la feina: "Cal pensar en com hem llençat la gent al carrer, en com hem reestructurat les empreses, i quines ajudes hem donat a aquestes persones".
MILLORES, GREUGES I ESPERANÇA
Sobre les polítiques de l'Ajuntament en aquests deu anys, Richard destaca una millora en la gestió dels equipaments d'acollida --tot i que creu que falten places-- i que hi ha molt bona interlocució amb el Servei de suport i atenció a les persones sense sostre (SIS): "Ens coordinem i mantenim reunions periòdiques amb els seus responsables".
A més, critica que l'ordenança del civisme s'hagi dissenyat contra aquestes persones, i decisions com col·locar reposabraços en els bancs --o treure'ls dels carrers-- per evitar que es puguin tombar: "Sempre ha prevalgut una política d'imatge que en ocasions culpabilitza persones que el sistema ha expulsat i han passat a ser un destorb".
Considera "una vergonya" la revisió el 2011 dels expedients de més de 30.000 beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció (RMI) per part del Govern de CiU, perquè va deixar sense 400 euros gent necessitada, i també que els mitjans utilitzin la misèria en el sentit més menyspreat de la caritat i oblidant que és una lluita de drets i justícia.
Tot i això, té esperança i veu possibilitat de canvi en moviments com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que reivindica: "No és més violència no tenir el dret a un habitatge, que m'empara la Constitució, que no que jo xiscli una persona que em posa com a escut un nen? En lluites com aquesta la persona ressorgirà, el poble tindrà la seva veu".
