NATIONAAL ARCHIEF, DEN HAAG
MADRID 20 set. (EUROPA PRESS) -
Un model matemàtic desenvolupat a la Universitat de Harvard ha posat fi a la disputa de fa 50 anys entre Paul McCartney i John Lennon sobre l'autoria del tema dels Beatles 'In My Life'.
Com conferencista sènior en estadística, Mark Glickman va treballar amb Ryan Song, un antic estudiant d'estadística a Harvard, i Jason Brown, professor de la Universitat Dalhousie a Nova Escòcia, per abordar aquest perdurable misteri de la mítica banda de Liverpool.
Com saben la majoria dels fans dels Beatles, John Lennon i Paul McCartney no van estar d'acord sobre qui va ser l'autor del clàssic inclòs en l'àlbum de 1965 'Rubber Soul', però les matemàtiques semblen haver solucionat finalment la disputa.
La resposta pot disgustar als fanàtics de McCartney, perquè l'evidència suggereix fortament que la cançó va ser escrita per Lennon.
"Descobrim que el contingut musical era molt, molt més consistent amb l'estil de John", sentència Glickman en un comunicat. "D'acord amb el nostre model, és molt probable que hagués estat escrit per ell. El que això significa és que si compares 'In My Life' amb cançons de Lennon d'aquest període i cançons de McCartney d'aquest període, és molt més consistent amb Lennon", descriu.
Però no tot acaba aquí per als fans de McCartney. Quan els investigadors van separar els versos de l'interludi de la cançó --el que Lennon solia anomenar 'els vuit compassos del mig'-- van trobar alguna cosa interessant.
"Va haver-hi alguns dubtes sobre si McCartney va escriure l'interludi --comenta--. I resulta que hi ha prop d'un 50 per cent de possibilitats que aquests vuit compassos hagin estat escrits per ell, i la resta probablement hagi estat escrit per John".
Per determinar quin 'Beatle' va escriure la cançó, els investigadors van desenvolupar un algorisme per aplicar "estilometria" (l'ús d'eines estadístiques per determinar l'autoria) al catàleg de la banda.
"En el context de l'anàlisi textual, la forma en què això funciona és que tenim un grup de documents escrits per un autor i un grup escrit per un altre autor --explica Glickman--. L'estratègia bàsica en l'anàlisi és examinar la freqüència de certs tipus de paraules en aquests documents. En el context de la composició... la forma en què ho fem és tractar les cançons com dos fluxos paral·lels de 'text' per analitzar la línia de melodia i els acords o estructura harmònica".
Curiosament, segons indica l'investigador, quan l'equip va començar a buscar les característiques musicals que podrien sostenir la seva anàlisi, el que es va destacar van ser els parells de notes i els parells d'acords.
"Trobem parells de notes melòdiques i parells d'acords que eren particularment distintius --relata--. Per exemple, un parell d'acords que tendeix a ser molt més comú en una cançó de Lennon que una cançó de McCartney va del tònic al sisè menor, que és un motiu de rock bastant estàndard: va de l'acord tònic principal al seu semblant menor".
Glickman creu que la "novetat" d'aquest tipus de treball, en certa mesura, és la comprensió que es pot aplicar aquest tipus d'eines existents a la música. "Això realment no s'ha fet abans. I si bé els Beatles són la caixa de proves on estàvem usant aquestes tècniques, aquests mètodes es poden usar de manera més general", assenyala.
Per exemple, afirma que si es pogués obtenir una "empremta dactilar musical d'un compositor", es podria usar aquest tipus d'eines per fer inferències sobre la influència, gairebé com un arbre filogenètic però, en aquest cas, per a la música.
