Publicat 18/10/2014 17:53

L'"Elogi a la fragilitat humana" i a la solidaritat dels Dardenne arrenca els primers aplaudiments del públic

Seminci
EUROPA PRESS

VALLADOLID, 18 oct. (EUROPA PRESS) -

L'"Elogi a la fragilitat humana", a més del cant a la solidaritat, que els germans Jean Pierre i Luc Dardenne fan en 'Dos dies i una Nit', ha arrencat els primers aplaudiments del públic de la 59 edició de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (Seminci), que s'inaugura aquest dissabte amb la proposta dels germans belgues.

La producció, interpretada per la famosa Marion Cotillard, a la qual van voler fer metge, en un guió inicial, per convertir-la després en treballadora, i a la qual han buscat donar "un altre cos i una altra imatge", lluny de la seva condició d'estrella i imatge de diferents firmes, aprofundeix en la "fragilitat" de Sandra, una jove dona víctima d'una depressió que, quan va a incorporar-se al seu lloc de treball després de quatre mesos de parada, es troba que la seva feina perilla davant de la promesa d'una prima de 1.000 euros als seus companys per part del seu cap.

D'aquesta manera, en dos dies i una nit Sandra, acompanyada i empesa pel seu marit Manu, visita un per un els seus companys per a, com a mínim, aconseguir el suport de nou d'ells a la seva feina, amb el fet que suposa: que ells, treballadors pluriempleats i amb famílies a les quals tirar endavant, renunciïn a mil euros perquè ella es reincorpori a l'empresa.

L'"enamorament sobtat cinematogràfic" entre els Dardenne i Marion Cotillard, que es va mantenir malgrat el pas de metge a obrera, el que no va importar a l'actriu, es tradueix, segons els directors, en 'Dos dies i una Nit', una història d'amor i de relacions humanes que trasllada a l'espectador una realitat actual: la de la supervivència entre els treballadors, que amb múltiples necessitats han d'elegir entre el lloc de treball de la seva companya, qui vol tornar després de quatre mesos de baixa, i la prima promesa pel cap.

"És una pel·lícula que explica que la solidaritat és millor que la no solidaritat", ha explicat Jean Pierre, qui ha mostrat el seu desig que els espectadors que acudeixin a veure la pel·lícula es posin al lloc de Sandra, d'una banda, i dels seus companys, i reflexionin sobre la decisió que haguessin pres en el seu lloc: elegir entre la feina d'una companya o el benefici propi quan es necessita o estar disposat o no a recuperar la teva feina si això comporta que la perdi un col·lega.

L'"ELOGI A LA FRAGILITAT"

"La pel·lícula és un elogi a la fragilitat humana", ha defensat Luc referint-se a la depressió de la protagonista, punt en el qual s'han referit a la seva condició de "raó dramàtica" per construir la història: Sandra havia d'estar de baixa perquè els seus companys no votessin per ella perquè, en cas contrari, hagués estat molt més difícil i, d'altra banda, havia de ser una dona fràgil, "una obrera potser menys eficaç, més vulnerable".

'Dos dies i una nit' pren partit "pels més febles" sota la llum de l'estiu, època en la qual van gravar amb la finalitat del sol tingués també el seu protagonisme i la llum portés a Sandra, com si de Gary Cooper es tractés, a una 'road movie' amb una "carretera obligatòria" sota el teló de fons de la crisi de l'estat del Benestar, continguda a Bèlgica, país originari dels cineastes, una mica més que a Espanya després d'un govern de centreesquerra "que ha ajudat que el xoc no sigui tan violent" i a l'espera que l'actual període, amb un govern "de dretes, dretes", no canviï la direcció de les coses.

Llums que fan "aparèixer cares" però no les il·luminen, a més de cançons que busquen demostrar fortalesa davant de la melancolia i complicitat i solidaritat davant de l'adversitat converteixen la dels germans Dardenne en una història amb un final tan feliç com el que la dignitat permet --"si guanyés hagués estat massa fàcil respecte al que explicàvem (...) podíem haver fet un final plausible que no hagués anat d'acord amb la idea de la solidaritat que transmetíem"-- que "tanca un cercle", "l'únic final possible", amb la dignitat com a ingredient essencial i amb una alegria final. "És la primera vegada que acabem una pel·lícula amb algú dient: "estic contenta", fan broma els germans.

"La major part dels éssers humans són sensibles a això, tant és d'on siguin... els tancats fins i tot poden obrir-se". Aquest és, segurament, el missatge principal que els cineastes belgues envien a l'espectador: que la solidaritat i la sensibilitat, fins i tot en temps de dificultat, segueixen tan vigents que, fins i tot, són la solució.

ELS DARDENNE

Jean-Pierre Dardenne va néixer el 1951 a Engis (Bèlgica) i el seu germà Luc tres anys després, a Awirs. Després de dedicar-se a la interpretació i estudiar Filosofia, respectivament, entre 1974 i 1977 van intervenir en nombrosos vídeos sobre problemes d'urbanisme i qüestions d'interès social a la regió obrera de Valònia.

El 1975 van crear Dérives, amb la qual han produït uns 60 documentals per a televisions europees i el 1994 van fundar la productora Les Films du Fleuve. 'La promesa' va suposar el seu llançament internacional i va obtenir l'Espiga d'Or a la 41 Setmana. Amb 'Rosetta', que va clausurar la 44 Setmana, van aconseguir la Palma d'Or a Cannes i el Premi a la Millor Actriu per a Emilie Dequenne.

El 2002, 'El fill', que va suposar el premi a Cannes al Millor Actor per a Olivier Gourmet, va participar en la 47 Setmana, i amb 'El nen' van rebre la seva segona Palma d'Or en el festival francès i van participar en la 50 Setmana. El 2011 'El nen de la bicicleta' va rebre una Menció Especial per al jove actor Thoms Doret.




www.aldia.cat és el portal d'actualitat i notícies de l'Agència Europa Press en català.
© 2024 Europa Press. És prohibit de distribuir i difondre tots o part dels continguts d'aquesta pàgina web sense consentiment previ i exprés