Narra una història coral amb tons costumistes i surrealistes
BARCELONA, 9 maig (EUROPA PRESS) -
La il·lustradora Sara Morante posa a dialogar imatges i text en el seu primer llibre, 'La vida de les parets' (Lumen), una història coral de principis de segle, amb tons costumistes i surrealistes, sobre la soledat compartida, les frustracions i els desitjos dels veïns d'una escala.
La trama entrellaça les vivències d'uns personatges dels anys 20, d'una capital de províncies del nord industrial, que Morante va crear el 2007, quan treballava en una oficina i encara no havia iniciat la seva carrera professional com a il·lustradora, i que ha recuperat per petició dels seus editors, ha explicat en una entrevista d'Europa Press.
"Escriure m'ha semblat el súmmum de la llibertat", ha afirmat l'autora, que s'ha divertit amb les possibilitats creatives de confeccionar i il·lustrar la seva pròpia història, sense haver de cenyir-se a un text aliè.
Morante ha volgut donar pes narratiu a les imatges, ja que és un recurs "tan subtil, ambigu i metafòric com el text" que, amb una observació detinguda i amb el context de les paraules, permeten tantes lectures com lectors.
UNA ESTÈTICA PER A CADA HISTÒRIA
Al seu debut literari hi ha sumat "un pas endavant també en la il·lustració", a tot color, dibuixant per primera vegada la carn dels personatges, que fins ara havia representat en blanc i negre, amb grafit.
També ha donat a cada trama una estètica particular: retrata, per exemple, la història d'una funambulista invàlida a través d'ombres xineses, o la d'una família a través dels quadres de les parets.
"He intentat que siguin personatges humans, amb defectes: Tots tenen el problema que és la vida. Tots tenen soledat: alguns la viuen voluntàriament, altres no s'adonen que el seu problema és la soledat, i altres la pateixen tot i viure acompanyats i, tot i que interactuen, no comparteixen les seves frustracions fins que eclosiona el nus de la trama", ha relatat.
GUINYOLS D'UN TEATRET
Després d'escriure durant un any, va començar a treballar en el dibuix amb pintures, tinta, aquarel·les i grafit, en una primera fase "orgànica" de la il·lustració que aborda de manera pausada i meticulosa, amb música clàssica de fons, i en què dóna forma a cada part de cada personatge --les cares dels quals són gairebé a mida real--.
Després d'escanejar els dibuixos, la il·lustradora entra en una segona fase "eufòrica" --amb una sèrie o música de Muse de fons-- en què fa una composició digital, com si es tractés de guinyols que anima en un teatret.
EL COLOR MÉS HUMÀ
Tot i que apareixen també personatges masculins, Morante ha admès la seva predilecció per temes femenins: "La dona és un recurs perfecte per explicar coses que m'interessen, com la fortalesa i la vulnerabilitat, que crec que són compatibles".
En la il·lustració de Morante predomina el color vermell --tot i que en aquest llibre l'ha combinat amb els colors de l'època--, un color que ha definit com "el color de la vida, present en els parts, en les morts, en el dolor, les galtes i els llavis encesos".
