CERDANYOLA DEL VALLS (BARCELONA), 15 març (EUROPA PRESS) -
Un estudi internacional, liderat per l'Institut Max Planck amb participació de la Universitat Autnoma de Barcelona (UAB) i diversos centres d'investigació de Saragossa, Vitria, Santiago de Compostella i Madrid, entre d'altres, ha demostrat que la Península Ibrica va acollir la supervivncia dels llinatges paleolítics més antics i les primeres poblacions del neolític.
El treball ha analitzat el genoma dels últims caadors-recollectors del final de l'Edat de Gel i de diversos individus neolítics que van viure a la Península Ibrica fa entre 13.000 i 6.000 anys, segons ha informat la UAB aquest divendres en un comunicat.
La investigació ha suposat aportar noves dades, sobre les poques existents, del que va passar fa 13.000 anys a la Península Ibrica i ha demostrat que el llinatge magdaleni--fa 20.000 i 15.000 anys-- va sobreviure barrejat amb el Villabruna, el grup que els va reemplaar i va acabar estenent-se per prcticament tot l'Europa Occidental.
La primera autora de l'estudi, Vanessa Villalba-Mouco, ha explicat que els "individus tenien una barreja dels dos tipus de llinatges gentics més antics", encara que el treball no ha pogut determinar quan es va produir, per sí ha apuntat cap a després del Mxim Glacial, i ha precisat tres hiptesis: que ja existís a la Península un llinatge magdaleni que va ser complementat pel grup Villabruna, que tots dos llinatges arribessin a Europa per separat i es barregessin aquí i que ja n'existissin de barrejats a Europa abans d'arribar.
L'estudi mostra que porten traces d'aquest doble ancestre paleolític ibric i és una indicació que els últims caadors-recollectors locals i els primers camperols neolítics arribats a Prxim Orient fa uns 7.500 anys, amb una composició gentica completament diferent, es van hibridar com també van fer a la resta d'Europa.
