BARCELONA, 22 abr. (EUROPA PRESS) -
Mishima publica aquest divendres el disc 'L'aigua clara', que arriba cinc anys després del seu últim projecte el 2017: "Continuar volent cantar és una joia i un privilegi", ha defensat el líder del quintet, David Carabén, en una entrevista d'Europa Press.
Ha destacat que el disc és una peça fonamental en la trajectòria del grup, completat per Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra, perquè plasma la seva evolució com a compositor i incorpora noves perspectives, i celebra "poder tornar a gaudir amb el públic" després de la pandèmia.
Carabén ha recalcat que no n'hi ha prou amb voler compondre un disc, sinó que calen les ganes, l'entusiasme i l'energia, i això per ell és la part més bonica de la música: "De vegades he volgut compondre i no he pogut, i d'altres ha sorgit de mi sense que jo ho convoqués", recorda.
Un altre aspecte que destaca de la música és l'atemporalitat d'algunes cançons i la seva capacitat d'apel·lar a les persones al llarg dels anys i en diferents circumstàncies vitals, un objectiu que ell també persegueix: "La meva ambició màxima és que una cançó et canti tants anys com sigui possible".
Per ell, el talent és tenir la "determinació de fer una cosa costi el que costi, contra la pròpia mandra, contra el conservadorisme de l'entorn i amb tota l'ambició del món" i proposar un contingut que reflecteixi la sensibilitat i la curiositat infinita de l'artista.
LA MÚSICA EN LA CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT
També ha considerat que en la societat contemporània "la música no té el valor que tenia abans, quan definia els valors, l'estètica i els comportaments de les persones".
"La música ja no és la plaça major de la construcció de la identitat", ha defensat el vocalista, i ho atribueix als canvis de tendència del consum cultural, als nous referents i a l'auge de les xarxes socials i els videojocs, que considera que han atomitzat les maneres d'entendre la música.
UN POEMA MUSICALITZAT I UNA VERSIÓ DE 'THE BOOK OF LOVE'
'L'aigua clara' (publicat per The rest is silence) es presenta íntegrament després dels avançaments 'Un lloc que no recordi' i 'Cotó', que completen el disc amb nou temes més, com 'Por de mi', 'Sé que ets tu', 'Un lloc que no recordi', 'Gener sobri' o 'Mia Khalifa'.
Inclou una versió musicalitzada del poema 'Ens crèiem únics' de Joan Vinyoli (1914-1984) i una adaptació de la versió que fa Stephin Merritt de 'The book of love', composta per Peter Gabriel, i que "emmarca l'àlbum" per l'aproximació que fa a l'amor, la mateixa que defensa Mishima en la cançó que obre l'àlbum, 'El gran lladre'.
Precisament és un vers d''El gran lladre' que dona títol a l'àlbum, i que fa referència a com d'atractiu resulta per a les persones l'amor i tot el que l'envolta malgrat no acabar d'entendre'l mai: "No en sabem d'amor però ens continua interessant".
Preguntat per si veu politització en la música i la cultura, ha respost que polititzar una identitat cultural, religiosa o lingüística és no respectar-la, a la qual cosa afegeix: "El català no és una opció política, és una llengua".
'L'aigua clara' és el novè disc de la banda, que arriba després de 'Lipstick traces' (2000), 'The fall of public man' (2003), 'Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa' (2005), 'Set tota la vida' (2007), 'Ordre i aventura' (2010), 'L'amor feliç' (2012), 'L'ànsia que cura' (2014) i 'Ara i res' (2017).
