Escriu un "thriller introspectiu" amb dosis de misteri
BARCELONA, 13 gen. (EUROPA PRESS) -
El periodista i novel·lista Miquel Molina recorre "les il·lusions perdudes" en la seva segona novel·la 'La Somnàmbula' (Destino), protagonitzada per l'exballarina Marta, que després d'una lesió inesperada viu sumida en una espiral de pensaments que la mantenen tancada a casa.
En una entrevista d'Europa Press, l'escriptor i director adjunt de 'La Vanguardia' ha explicat que el fet que el seu protagonista sigui una ballarina li ha permès il·lustrar la pèrdua d'il·lusions "amb l'elegància de les ballarines" i el seu icònic pas 'port de bras'.
La pèrdua d'il·lusions en la seva novel·la il·lustra, al seu parer, la sensació que tots els éssers humans es van trobant: "Vols ser astronauta i te n'adones que no has nascut al país d'on surten els astronautes".
En la primera novel·la, 'Una flor del mal' (2014), Molina va tenir com a protagonista a una jove francesa del segle XIX amb una veu optimista i il·lusionada, mentre que en aquest cas ha optat per una mirada més pessimista i com afecta la vivència d'experiències traumàtiques.
Es tracta d'un thriller de fórmula clàssica que evoluciona cap a un thriller introspectiu", amb un misteri afegit: la protagonista surt un dia a ajudar la seva veïna, una dona gran que acaba de sofrir un ictus, i entreveu després la cabellera d'una dona rossa, inerta, que algú ha volgut amagar sota els llençols del llit d'una habitació tancada.
SORGIDA D'UNA ANÈCDOTA REAL
Ha relatat que la novel·la parteix d'una anècdota real que li va succeir a ell fa molts anys, quan en tractar de socórrer a la seva veïna, es va veure immers en una sala d'estar aliena plena de quadres i mobles antics: "Però no vaig tenir la valentia del meu protagonista de descobrir el seu món".
A les seves pàgines, Molina també reflexiona sobre les relacions amoroses, i encunya l'expressió "dos o cap" en considerar el seu protagonista que l'única manera d'evitar que una relació entre dues persones es converteixi en una presó és obrir aquesta cel·la a una altra persona.
"És l'experiència de la meva generació", ha dit Molina sobre les persones criades en els anys 70, els qui esperaven de la vida relacions obertes, i es van trobar després amb una realitat molt menys excitant.
La novel·la està narrada en primera persona perquè el seu autor volia construir un relat "molt des de dins cap enfora", i si la primera tenia una aproximació més periodística perquè investigava el misteri rere el quadre, en aquesta ha hagut de deixar de costat el fet de ser periodista.
"Volia fer aquesta ruptura i cercar la meva veu narrativa", ha dit l'autor, que va tractar de posar-se a prova, i al seu parer el resultat va ser sorprendre's a si mateix amb el seu protagonista i quedar-se amb la sensació d'haver escalat l'Everest.
