BARCELONA, 7 abr. (EUROPA PRESS) -
El periodista i escriptor Kiko Amat ha llançat la seva cinquena novel·la 'Abans de l'huracà' (Anagrama), en la qual fa un cant a "la raresa com a ferida no particularment romàntica", ha explicat en una entrevista d'Europa Press.
En la novel·la, Curro --internat en el manicomi de Sant Boi-- recorda la seva infància el 1982, quan era un nen fràgil, embolicat en tics i fòbies i lluitava per superar els traumes de la seva vida.
En la seva novel·la aprofundeix en la raresa i la diferència, i ha reivindicat: "Es considera el normal de vegades per força numèrica, com podria ser el cas dels fans del futbol, que aixafen els altres per la seva força de ser milions de persones".
"Volia explicar la raresa patològica. Molt innata. Que no té res a veure amb els camins que esculls", ha dit Amat, que considera que es tracta d'un llibre anti-èpic.
LLUM EMPÀTICA
Ha cercat més que en anteriors novel·les l'empatia en els seus personatges, per entendre d'on procedeix la seva ira: "Sempre tenia un punt on em faltava augmentar aquesta llum empàtica".
"El que et canvia o t'empitjora, ja ho portaves de fàbrica?", ha dit l'escriptor, que planteja en la seva novel·la si són les circumstàncies les que tornen un individu en algú trist o irat, i encara que en la novel·la no dona opinions, ell considera que és una mescla tant de la genètica com de l'entorn.
Ha dit que "potser hi ha gens latents que expliquen la raresa o alienació", però que el context de desestructuració i violència dels anys 80 també empeny a creuar certes línies.
Amat ha explicat que si les seves anteriors obres tenien trets de la cultura pop de la qual és hereu, en aquesta novel·la ha volgut relatar "una història dura i concisa" que deixés a part les seves inclinacions artístiques i les seves opinions.
EXTRARADI, DOBLE MARGINALITAT
Ha criticat que durant molts anys hi ha hagut escriptors de classe mitjana i alta "imaginant què és una comunitat d'extraradi sense haver-ne vist cap, i amb una mirada benevolent i didàctica".
Però ell, com Carlos Zanón, han escrit sobre l'extraradi obrer sense una mirada aèria, sinó des de l'interior, distingint tots els seus matissos, com per exemple qui podia marxar de vacances, i d'aquells qui se n'anava a un càmping.
Ha insistit que la seva novel·la, plena d'humor, no es pot llegir en clau de costumisme benevolent, sinó que és "una descripció dura, inclement i amb vessant polític del que és l'extraradi", del qual descriu els seus solars pedra a pedra, i fins i tot les seves olors.
Ha considerat que viure a l'extraradi en aquella època significava una doble marginalitat no només de classe, sinó també de la bellesa, ja que implicava a part de la marginalitat econòmica també aïllament "d'allò guay de la gran urbs", de les coses romàntiques i boniques.
"La classe obrera urbana té altres característiques. Si eres del Carmel baixaves i estaves a la Sagrada Família", ha dit Amat, que creu que a l'extraradi hi havia marginació d'una sèrie de belleses, i el paisatge s'encarregava de recordar-ho, amb uns límits molt clars.
"El solar era el meu camp de jocs", ha conclòs l'escriptor, que també ha citat el riu i les fàbriques com a part d'aquest paisatge emocional, que en aquesta novel·la descriu amb acurada precisió.
Ha avisat que aquesta és la seva font d'energia i que en aquesta hi ha vuit milions d'històries que se'n poden extreure: "No hi ha tanta gent que pugui explicar l'experiència de la perifèria i la classe obrera barcelonina. És el món que jo entenc, que va deixar cicatrius en mi. No puc evitar tornar allà sempre".
