Isabel-Clara Simó, l'escriptora que va reivindicar la llibertat i la dona

Publicat 13/1/2020 12:39:30CET
Isabel-Clara Simó en una foto d'arxiu.
EUROPA PRESS - Archivo

BARCELONA, 13 gen. (EUROPA PRESS) -

L'escriptora Isabel-Clara Simó, que el 2017 va guanyar el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ha canalitzat amb la seva obra escrita al llarg de 40 anys reivindicacions relacionades amb la llibertat i la dona.

Simó (Alcoi, 1943), que va conrear novel·la, poesia, assaig, periodisme, i guions de ràdio, televisió i teatre, es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València (1965), on es va vincular amb els primers grups nacionalistes amb el mestratge de Joan Fuster, i del 1972 al 1983 va dirigir la revista 'Canigó', on va treballar per donar veu a joves escriptors.

El 1978 va encetar la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català pel llibre 'És quan miro que hi veig clar' (1979), després va publicar 'Alcoi-Nova York' (1985), 'Històries perverses' (1992) --guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or-- i va continuar amb 'Perfils cruels' (1995).

Després va publicar 'Dones' (1997), que va arribar al cinema amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell, va explorar l'univers masculí en 'Estimats homes (una caricatura)'; la seva última novel·la, 'Jonàs' es va publicar l'any passat.

La guardonada, vídua del fundador de 'Canigó', Xavier Dalfó, deia en la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2017: "Sempre he sentit que jo he estimat bojament els Països Catalans i no era corresposta: ara tinc el reconeixement que l'amor és mutu".

"DONA I GRAN"

Preguntada per aquesta qüestió, lamentava que la seva escriptura ha estat objecte de befa i tòpics: "He donat la imatge, per ser dona i gran, que escric històries d'amor per a 'tietes', que escric per a dones, des d'interiors, i m'he sentit rebutjada moltes vegades".

Igualment, ressaltava que les crítiques no la van fer abandonar i assegurava que de cada bufetada en treia impuls: "Sovint no m'he sentit estimada", deia l'autora, que veia el Premi d'Honor d'Òmnium com un 'Nobel català' i un acte d'amor complet que la deixava desarmada i absorta.

"LA LITERATURA NO ÉS UNA TERÀPIA"

"La literatura no és una teràpia, no serveix de res. És una obra d'art. No és útil: si voleu coses útils, aneu a la a la ferreteria. La literatura és un instrument de pensar i de sentir. No és útil", asseverava la guardonada, que es definia com una 'poetastra' per les seves dificultats quan es va iniciar en poesia.

Interpel·lada per les dificultats que va viure el català durant el franquisme, assegurava: "Soc una independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho".

"Soc independentista dels Països Catalans, però no soc antiespanyola, no odio Espanya: vull que siguem bons veïns i que el país tingui mescles" deia, i es definia com una barreja de tradicions que ha considerat una cosa genèticament bona i culturalment esplèndida.

Contador