BARCELONA, 30 oct. (EUROPA PRESS) -
La Fundació Antoni Tàpies mostrarà en una exposició a partir de divendres que ve els efectes del terrorisme de la banda ETA sobre l'art entre 1987 i el cessament definitiu de l'activitat armada el 2011, han explicat fonts de la institució.
L'exposició, comissariada pel director de la Fundació Tàpies, Carles Guerra, s'emmarca en el projecte 'Tractat de Pau' --programa de Sant Sebastià 2016 Capital Cultural Europea--, i arriba a la capital catalana fins al 15 de gener, després de recalar a la Sala Norte de Artium a Vitòria.
El recorregut '1989. Después de las conversaciones de Argel. Delirio y tregua' reuneix un centenar d'obres d'art d'artistes com Jorge Oteiza, Antoni Tàpies, Joan Miró, Néstor Basterretxea, José Gutiérrez Solana, Luis Claramunt, Jeff Koons, Allan Sekula, Ibon Aranberri, Eduardo Nave, Jon Mikel Euba, Iñaki Garmendia, Asier Mendizával, Asier Pérez González i Xavier Rivas.
Lluny d'il·lustrar la violència, en paraules del mateix Guerra durant la presentació de l'exposició a Vitòria l'agost, el projecte aborda com el terrorisme va mobilitzar fins a l'última partícula de la societat.
Coproduïda per Artium, la Fundació Tàpies i Sant Sebastià 2016, l'exposició també conté una selecció d'instantànies de premsa de fotògrafs com Manel Armengol, Jon Herraez i Jon Urbe.
També exhibirà objectes com una cinta de casette de 1976 feta per algun comandament d'ETA que, en el seu exterior, adverteix d'un llarg silenci perquè en cas de caure a mans de la Policia semblés un casette en blanc.
TORNA 'L'ESPERIT CATALÀ'
L'exposició suposarà la tornada a la fundació de 'L'esperit català', obra emblemàtica de Tàpies que pertany al Museu Universitat de Navarra, i en que quatre barres vermelles de la bandera catalana se sobreposen a un dens fons groc cobert d'elements cal·ligràfics.
El cessament definitiu de la violència armada decretat per ETA el 2011 és la referència més recent i pròxima de la voluntat de posar fi a un període històric marcat per la violència.
Els intents anteriors per iniciar un procés de pau dialogat, com les 'Conversaciones de Alger (1987-1989)', de les quals l'exposició presa el títol, no van aconseguir acords.
L'exposició planteja com la cronologia no es pot determinar i el fet que la violència esborra els límits temporals i trenca la relació de les imatges amb els esdeveniments, i es pregunta per què succeeix en els conflictes de llarga durada que acaben per assemblar-se a una guerra amb pauses administrades al llarg del temps.
