'A Washington amb paracaigudes' repassa els seus més de dos anys com a corresponsal als EUA
BARCELONA, 18 febr. (EUROPA PRESS) -
El corresponsal Francesc Garriga parla de les armes, la purpurina i el vertigen d'aterrar als Estats Units en el llibre 'A Washington amb paracaigudes' (Pòrtic Edicions, 2024), una ciutat on, com a periodista, "si no poses un llistó, no faràs altra cosa que parlar de tirotejos".
Així ho ha descrit en una entrevista amb Europa Press amb motiu de la publicació del llibre, que repassa les vivències del periodista de Súria (Barcelona) des que va arribar el novembre del 2021 al país com a corresponsal de Catalunya Ràdio.
Després d'anys com a periodista esportiu, corresponsal a Madrid i presentador de programes com 'El club de la mitjanit' o 'Onze', va assumir una aventura nord-americana que al principi li feia "vertigen" i en la qual es va arribar a sentir com un paracaigudista amb síndrome de l'impostor, però que aviat va superar i el va portar a destinacions com Hollywood (Los Angeles).
En aquests dos anys com a corresponsal ha comprovat que "els EUA té el millor i el pitjor del món", des de les llums i colors d'espectacles com la 'Super Bowl' fins a gent morint-se pels carrers, assegura.
COBRIR UN TIROTEIG
Garriga dedica una part important del llibre a documentar les seves cobertures de tirotejos i una de les coses que, al seu parer, "més explica els Estats Units": les armes.
"Si no poses un llistó, no faràs altra cosa que parlar de tirotejos", admet, ja que hi ha la regla no escrita entre periodistes que un tiroteig no és notícia sense almenys cinc morts, la qual cosa defensa que pot semblar frívol, però que ja té assimilat.
En viure en una ciutat com Washington on "cada dia maten algú" assegura que ja no l'impacta i que no té res a veure amb l'inici de la seva etapa al país, quan reconeix que feia una foto per enviar-la al seu germà de la revolada de cotxes patrulla després d'algun tiroteig al costat de casa seva.
No obstant això, explica que on ha experimentat "les sensacions més bèsties periodísticament" ha estat en els tirotejos, després de cobrir episodis com la massacre de l'Escola Primària Robb d'Uvalde (Texas), que va provocar la mort de 19 nens i 2 adults i que relata en el llibre.
Al llarg d'aquestes pàgines, l'autor es pregunta "com es cobreix un tiroteig" i quins són els passos a seguir un cop s'arriba al lloc dels fets, i recorda un altre tiroteig a Chicago com "l'únic cop que s'ha emocionat" en antena en relatar la mort dels pares d'un nen de dos anys.
"PURPURINA" I 'FRIQUISME'
Del seu pas pels EUA, Garriga també destaca una altra realitat completament diferent com la "purpurina" i el glamur de posar-te un esmòquing per anar als premis Oscar de cinema.
Per Garriga, la "gran sort" de la corresponsalia nord-americana és precisament aquest contrast, que també li ha permès aventurar-se en llocs com ara fires rurals amb frànkfurts gegants i curses de porcs, que segons ell són un bon retrat del 'friquisme' del país.
"De vegades podem pensar que això és una caricatura, però el que veiem a les pel·lícules és el que passa", puntualitza.
Sense anar més lluny, Garriga narra com es va vacunar de la dosi de reforç contra la covid enmig d'un supermercat, "a mig metre de pizzes congelades" i amb gent darrere amb un carro de la compra, mentre a Las Vegas hi havia un club d'estriptis que als matins vacunava i a la tarda interpretava 'xous'.
ESPORTS A L'AMERICANA
A Garriga li va donar "la vida" l'arribada de l'exjugador del FC Barcelona Lionel Messi a l'Inter de Miami, i també cobrir grans esdeveniments com la 'Super Bowl' d'aquest any.
Acostumat a poder parlar amb qualsevol directiu o responsable quan cobria el Barça, als EUA ha descobert el que és ser "l'últim mico", a causa de la gran quantitat de periodistes i de la poca disposició dels professionals de l'esport.
En defecte d'això, Garriga sosté que per fer un tema cal enviar deu correus i amb sort es rep una resposta: "Et redimensiones ràpid i t'adones que no ets ningú i que per oferir alguna cosa a l'audiència has de treballar potser una mica més".
EL PRIVILEGI D'UN PASSAPORT
Abans de marxar dels EUA, a Garriga li agradaria explicar "amb nom i cognoms" la història d'un noi que va conèixer a la frontera a El Paso (Texas) i l'endemà va aconseguir ingressar al país, en el cas que finalment aconsegueixi la seva regularització.
Des d'aquell moment han mantingut el contacte i creu que el seu testimoniatge mereix ser reconegut per posar cara a aquelles persones que es tracta "de números".
Garriga es considera ara una persona més conscient del món on viu, ja que durant aquesta etapa professional, amb els seus alts i baixos, s'ha adonat que és un privilegiat; entre altres coses, pel "color" del seu passaport perquè és dels estrangers que viuen legalment al país.
