BARCELONA, 25 abr. (EUROPA PRESS) -
La fiscal de l'Audiència Provincial de Barcelona, Alexandra García Tabernero (Barcelona, 1991), va descobrir el 2025 que el seu oncle Reinaldo Tabernero havia estat coronel i sotscap de la policia de la província de Buenos Aires en 1977, durant la dictadura de Jorge Rafael Videla: "Li preguntaria si creu que ha de demanar perdó".
Així ho afirma en una entrevista a Europa Press amb motiu de la presentació del seu primer llibre 'Carta al Coronel' (La Campana), en la qual sosté que com a fiscal li preguntaria si per a ell existia algun límit en el que van denominar la lluita contra la subversió a l'Argentina durant l'època de la dictadura militar i, com a familiar, si creu que ha de demanar perdó a algú.
La pregunta quedarà sense resposta, perquè el coronel Reinaldo Tabernero va morir quan es trobava a la presó preventiva, investigat per crims que Alexandra García Tabernero s'ha dedicat a perseguir.
A més de fiscal i professora de Dret Penal a la Universitat de Barcelona (UB) i de l'Escola de Policia de Catalunya, després de cursar un màster sobre dret penal internacional a Harvard, als Estats Units, García Tabernero va treballar a la Cort Penal Internacional i al Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia, en el procediment contra Ratko Mladic.
Quan Mladic va ser condemnat, ella encara desconeixia que compartia "sang i cognom" amb algú que havia estat investigat en el context d'una dictadura.
Va ser l'any 2013, durant un dinar familiar, quan algú va comentar de manera fortuïta que un oncle seu havia tingut "problemes d'aquests" a l'Argentina, però no va ser fins al 2025 quan ho va confirmar, després que la seva tieta l'hi expliqués en creure que tenia la intenció d'investigar sobre el cas: "El que jo li anava a explicar és que me n'anava a visitar amigues que tenien repartides a la província de Buenos Aires".
Entre aquests dos episodis van passar 12 anys, en els quals García Tabernero assegura que va anar arraconant el record d'aquell comentari aïllat a la taula, després de fer moltes preguntes a la seva família que van quedar sense resposta, per la qual cosa va arribar a creure que s'havia tractat d'una confusió.
No obstant això, després de la conversa amb la seva tieta el 2025, va decidir convertir un viatge estival a l'Argentina que inicialment anava a ser d'oci en una investigació, primer a través dels arxius de memòria i, després, a través dels testimonis de víctimes de la dictadura.
Si bé reconeix que descobrir que un familiar ha pogut estar involucrat en aquests fets és, en qualsevol cas, una notícia impactant, en el seu cas ho va ser doblement: "Es donava la circumstància afegida que jo m'havia dedicat precisament a perseguir aquest tipus de delictes i que ho havia fet sense prendre ningú com a referència perquè en la meva família no hi havia juristes, és realment la meva vocació".
El llibre, escrit en forma de carta dirigida al seu oncle, li ha permès tancar un capítol marcat pel silenci i la incertesa i, després de la seva publicació, assegura tenir la sensació "de reparació en diferents persones, no només dins de la seva família, sinó també fora, en víctimes de delictes i, específicament, en ciutadans argentins que van viure aquella època".
Inicialment, la seva idea era plasmar anotacions d'un assaig sobre la justícia, la memòria, el tractament a les víctimes, una reflexió sobre qüestions universals a través de la història personal per la qual es va veure travessada.
Amb el pas del temps, i a mesura que el llibre ha anat arribant a les mans de diferents persones, la qual cosa ha rebut són reaccions de particulars que li han traslladat que ha tingut un efecte terapèutic, un efecte reparador, un efecte de contribució a la memòria: "Això per a mi és doblement gratificant".
EL MODEL ARGENTÍ
A l'Argentina, les víctimes li van manifestar l'orgull que senten sobre l'esforç que ha fet i que segueix fent l'Estat argentí per intentar reparar el dany, sense interpretar que parlar sobre això signifiqui reobrir ferides del passat.
Sobre aquest tema, García Tabernero sosté que, si bé l'objectiu del seu llibre mai va ser fer una comparació amb el cas espanyol, el seu viatge li va ensenyar que "hi ha diferents formes de gestionar un passat dictatorial".
"Jo vaig créixer a Espanya i vaig créixer amb la idea que efectivament parlar dels crims de la dictadura o de la Guerra Civil suposava reobrir ferides, suposava necessàriament incomodar, es configurava com un obstacle per construir el futur, per consolidar la democràcia", reflexiona.
Assenyala que hi ha "alguna cosa en el consens sociocultural del país que apunta en aquesta direcció, en la direcció de no entrar en el que ha passat, com a premissa per construir la democràcia", però que en el cas argentí es va trobar amb la reacció unànime de les víctimes amb les quals va parlar d'agraïment cap al poder públic per investigar els delictes i per enjudiciar els responsables.
"Totes i cadascuna de les víctimes amb les quals vaig parlar a l'Argentina em van dir que a elles les havia alleujat el fet de declarar en un judici, encara que fos anys després de cometre's el delicte. Cap va assenyalar un perjudici, un malestar, un penediment per haver denunciat o haver declarat sobre el que els va ocórrer durant la dictadura", afirma l'autora.
Per contra, van manifestar que valoraven positivament l'esforç de l'Estat per indagar i per reparar-les oficialment amb totes les conseqüències del sistema de justícia penal, que allà va passar per la derogació de les lleis de Punt Final i Obediència Deguda.
LA JUSTÍCIA "ARRIBA"
Preguntada sobre si creu que podria haver-hi responsabilitat penal per als responsables del que està ocorrent en algunes parts del món, García Tabernero afirma que "la justícia de vegades arriba tard, però arriba".
Sense assenyalar cap conflicte en concret, la fiscal recorda que els judicis de Nuremberg van ser la llavor i van demostrar que l'obediència d'un soldat no és la d'un autòmat: "Hi ha límits, hi ha línies vermelles, hi ha crims internacionals que, per la seva entitat i la seva gravetat, afecten tota la comunitat internacional".
Encara que considera que el projecte de justícia internacional passa per un mal moment, la fiscal està segura que tirarà endavant: "I que en un futur, per què no? Hi haurà conseqüències. Igual que n'hi va haver per als crims de l'antiga Iugoslàvia, fins i tot 20 anys després, igual que n'hi va haver per les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, enfront d'aquells qui es van considerar impunes en el moment de cometre els crims".
AMBIVALÈNCIA
Sobre l'ambivalència que va sentir escrivint el llibre, la fiscal explica que partia de la idea que aquesta persona era el seu oncle, que compartien cognom i sang, que la seva família vivia en un llogaret a La Rioja, que el seu pare era germà del seu rebesavi i que ell havia vingut a Espanya i era el que més esforç havia fet per mantenir el contacte, arribant fins i tot a enviar-los postals.
Això contrasta completament amb l'esbrinament posterior que va acabar a la presó, investigat per crims de lesa humanitat, una ambivalència que va plasmar en el seu llibre i que li va fer entendre que el vincle familiar provoca una necessitat de buscar el dubte raonable, la possibilitat que ell no hagués tingut res a veure.
"Una no vol mai partir de la premissa que va ser un genocida, això mai", lamenta García Tabernero, que reconeix que aquesta història li ha ensenyat que, quan existeix un vincle familiar, entren en joc elements que no es donen quan exerceix de fiscal.
