Actualitzat 27/01/2020 11:33 CET

Edith, supervivent d'Auschwitz: "Va ser l'últim dia que vaig veure els meus pares,"

24 de gener del 2020, Polònia, Oswiecim: Camp d'Auschwitz. Foto: Kay Nietfeld/dpa
Kay Nietfeld/dpa

MADRID, 26 gen. (EUROPA PRESS) -

Aquest dilluns 27 de gener es compleixen 75 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, i es commemora el dia en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, per recordar els més de sis milions de jueus exterminats pels nazis i les desenes de milers de gitanos, homosexuals, republicans, testimonis de Jehovà o persones amb discapacitat, també víctimes dels camps de concentració i extermini nazis.

La professora israeliana Meirav Kampeas-Riess, néta d'una de les supervivents d'Auschwitz, Edith Roth, relata a 'El pequeño libro de los grandes valores' (Alienta Editorial), alguns dels horrors que va viure la seva àvia, quan es va convertir als 17 anys en
la presonera 9130-A del camp d'extermini nazi.

El llibre es remunta als anys anteriors a l'arribada dels alemanys a la ciutat de Selish, on Edith Roth vivia amb els seus dos germans, la seva mare i el seu pare. Recorda que se sentia "molt afortunada" per la família que tenia. Anava a l'escola, ajudava de tant en tant el seu pare a la cafeteria i també la seva mare a casa.

Tot anava bé, segons relata la seva néta de la veu de la seva àvia, fins que un dia a l'escola el director els va dirigir unes paraules: "Com ja sabeu per les nombroses classes en què heu estudiat la Gran Guerra, la nostra ciutat va pertànyer en el passat al territori d'Hongria i amb posterioritat va ser annexionada per Eslovàquia. Fa escassament dos dies, Txèquia s'ha disgregat en virtut dels Acords de Munic. Això vol dir que Selish passarà a formar part de l'Estat eslovac, sota domini dels hongaresos".

El moviment de soldats hongaresos als carrers va començar a ser "intens" i van començar a tenir lloc episodis en contra dels jueus. Els insultaven pel carrer --"brut jueu!"-- i van cremar el negoci del seu pare.

Entre la tardor del 1939 i la del 1940 les coses van anar "empitjorant" a la seva ciutat, segons recorda. Els van treure els permisos de feina i van tancar tots els establiments jueus. "No ens deixaven pujar als trens i ens feien caminar per una banda del carrer perquè no ens barregéssim amb els ciutadans no jueus", relata.

"NO NECESSITEU ESTUDIAR"

El que més mal li va fer a Edith Roth va ser que els limitessin l'accés a l'escola. "Mai no oblidaré el dia que vam arribar com de costum i ens vam trobar a la porta un grup de soldats hongaresos: "No necessiteu estudiar més apestosos jueus!", els van dir.

Per tot això, el seu pare va decidir enviar-la a ella i als seus germans a estudiar a Budapest. Edith no podia suportar la idea de deixar els seus pares allà i a diferència dels seus germans, va acabar tornant amb els seus pares a Selish, sense poder sortir de casa.

Així van passar dos anys fins que un matí fred de març del 1944 recorda que es van despertar en escoltar un fort soroll de passos de soldats. Van marcar tots els jueus amb un estel groc i la nit de Péssah d'aquell mateix any, quan tenien tot preparat per celebrar aquesta festivitat que commemora l'alliberament del poble hebreu de l'esclavitud d'Egipte, van escoltar uns forts cops a la porta.

"Obriu la porta, policia! Heu de sortir, ara!", van cridar, segons el relat d'Edith Roth. Un cop al carrer, esperaven tots els seus veïns en fila per ser portats a un gueto. Un matí mentre dormien, els van despertar uns cops "molt forts" a la porta. "Papa --vaig murmurar-- tinc por", relata Edith.

"VAIG SENTIR QUE M'AIXAFAVEN MOLTS COSSOS"

Aquest va ser el dia en què els van portar als trens d'Auschwitz. "En arribar ens esperava un tren de mercaderies. Els soldats de les SS van obrir les portes i ens van empènyer cap a dins. Vaig sentir que m'aixafaven molts cossos, amb prou feines podia respirar, però encara podia sentir la mà de la meva mare agafada a la meva", explica la supervivent.

Van perdre la noció del temps. "La calor era asfixiant, la gana i, sobretot, la sensació d'humiliació eren gairebé insuportables", compte. De sobte, el tren es va aturar i les portes es van obrir. Ben just van ser capaços d'aixecar-se del terra del vagó, estaven "brutes i humides a causa de l'orina i confoses".

Edith Roth recorda que el seu pare, la seva mare i ella es van agafar de la mà i van caminar fins a arribar a l'entrada "d'una espècie de presó amb una cel·la oberta, una barrera i un rètol en alemany: La feina allibera". Després, afegeix que tot va passar molt de pressa.

"Ens van separar enmig d'un terrible tumult i al cap d'un moment ja no veia la meva mare. A mi i a altres dones ens van portar a empentes en direcció contrària als homes", relata. Aquell dia va ser l'últim que Edith va veure el seu pare i la seva mare. Més tard va saber que tots dos havien mort asfixiats a les cambres de gas.

Allà va continuar l'horror per a Edith Roth. A la fila, explica que va veure una cosina seva de 15 anys i la va agafar fort de la mà. Van caminar fins a arribar a una gran sala on els esperaven diversos oficials de les SS. Les van obligar a despullar-se i les van regar amb desinfectant. A continuació, els van tallar el pèl i les van marcar.

"Va arribar el meu torn. L'home va agafar el meu braç esquerre amb força i va començar a punxar-me amb un llapis. El dolor era terrible. Després d'un minut que se'm va fer una eternitat vaig mirar el meu braç esquerre i vaig veure un número 9130-A", assenyala.

SOBREVIURE A JOSEPH MENGUELE

Durant setmanes, segons el relat recollit per la seva néta, els van ordenar cavar sense gairebé donar-los menjar. A més, cada cert temps, les portaven fins a una sala on Joseph Menguele, les reconeixia i decidia quines enviava a la cambra de gas. Un dia, Edith es trobava malament i molt feble i la va enviar a la fila de la mort. En un acte de força i valentia, la jove es va canviar de fila.

Era gener del 1945 quan, "amb un fred terrible", les van treure dels barracons. Els van ordenar caminar durant diversos dies fins al camp Berguen Belsen. Més de la meitat de les dones es van quedar en el camí. Les van seure a terra sense aigua ni menjar. "A mesura que passaven els dies, se'ns van anar unint milers de cadàvers errants", recorda la supervivent d'Auschwitz.

Finalment, el 15 d'abril del 1945, l'endemà passat de morir la cosina d'Edith Roth als seus braços, van escoltar pels altaveus del camp: Heu estat alliberats! Edith Roth recorda que va aixecar el cap i va veure avions amb la bandera de Gran Bretanya, mentre obstaculitzen el camp camions i tancs britànics.

Edith Roth es va negar durant anys a explicar el seu testimoniatge, fins que finalment va accedir a rescatar la seva història per petició de la seva néta. Amb aquest llibre, la professora fa un homenatge a la seva àvia, i vol recordar que no cal oblidar el passat. Els beneficis íntegres dels drets d'autor del llibre es destinen a projectes educatius a través de l'ONG Missatgers de la Pau.

www.aldia.cat és el portal d'actualitat i notícies de l'Agència Europa Press en català.
© 2021 Europa Press. És prohibit de distribuir i difondre tots o part dels continguts d'aquesta pàgina web sense consentiment previ i exprés