MADRID, 11 abr. (EUROPA PRESS) -
Divendres que ve 17 d'abril es compleix el primer any des del mort del premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, qui va morir a Mèxic DF als 87 anys, on vivia des de feia diversos anys, després de passar les seves últimes setmanes afligit per una pneumònia.
Amb la desaparició de Gabo, com també es coneixia a l'escriptor, el món de la cultura va perdre a un dels grans referents del realisme màgic, i en el seu llegat literari destaquen obres com 'Cent anys de soledat', 'La tardor del patriarca', 'L'amor en els temps del còlera', 'Crònica d'una mort anunciada', 'Relat d'un nàufrag' o 'El coronel no té qui li escrigui'.
Els textos de García Márquez, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1982 i considerat un dels representants del 'Boom llatinoamericà', es caracteritzen per un realisme màgic que el va permetre endinsar-se en la realitat llatinoamericana fins a esmicolar completament i descobrir la seva essència i caràcter.
"Tinc la impressió que vaig començar a ser escriptor quan em vaig adonar que no servia per a res. Ara, no sé si desgraciada o afortunadament, crec que és una funció subversiva, veritat? En el sentit que no conec cap bona literatura que serveixi per exaltar valors establerts", ha confessat García Márquez en una conversa que va mantenir amb el peruà Mario Vargas Llosa el 1967, quan encara eren amics.
L'escriptor va créixer al costat dels seus avis materns a la població colombiana d'Aracataca, on la fantasia formava part de la realitat, on s'acostumava a dialogar amb els morts i on la superstició s'acabava convertint en un dogma inqüestionable. Era la infància d'un Gabriel García Márquez que escoltava atònit les històries bèl·liques que li explicava el seu avi, Nicolás Márquez que havia estat coronel en la Guerra Civil dels Mil Dies.
Es forjava en ell una particular forma d'entendre el món que plasmaria en la literatura. Una mirada innovadora i diferent que el convertiria en el màxim exponent del realisme màgic, al costat del guatemaltenc Miguel Ángel Asturias. Una corrent literària que va quedar retratada a 'Cent anys de soledat' i a la qual després es van unir altres autors com Juan Rulfo, Pablo Neruda o Jorge Luis Borges.
"Jo crec que particularment a 'Cent anys de soledat' sóc un escriptor realista, perquè crec que a Amèrica Llatina tot és possible, tot és real. Crec que hem de treballar en la investigació del llenguatge i de formes tècniques del relat, a fi de que tota fantàstica realitat llatinoamericana formi part dels nostres llibres. Assumir la nostra fantasia, que és una forma de realitat, pot aportar alguna cosa nova a la literatura universal", va comentar en una ocasió García Márquez referint-se a la seva pertinença a aquesta corrent literària.
Aquest fenomen es va desenvolupar durant els anys 60 i 70 i va suposar l'expansió de la literatura llatinoamericana pel món gràcies a l'èxit que van aconseguir escriptors com García Márquez, Mario Vargas Llosa o Carlos Fuentes.
'GABO', EL PERIODISTA
El seu desig de conèixer les entranyes de la societat va suscitar en ell un profund interès pel periodisme. En els anys 40 va treballar pel diari colombià 'El Espectador' com a corresponsal a Suïssa, França, Itàlia, Txecoslovàquia, Polònia, Rússia i Ucraïna sense deixar de mirar en cap moment al continent americà i en especial al mar Carib que el va veure néixer i que tantes vegades va plasmar en la seva obra envoltat d'històries fantàstiques.
"Durant molt temps vaig creure que el periodisme m'ajudava en la meva activitat literària, però en realitat tot dificulta a l'escriptor, tota activitat secundària. Jo no hi estic d'acord en el que es deia abans: que l'escriptor havia d'estar en la misèria per ser millor escriptor. Jo crec de veres que l'escriptor escriu molt millor si té els seus problemes domèstics i econòmics resolts, i que mentre millor salut tingui i millor estiguin els seus fills i millor estigui la seva dona, dins dels nivells modestos en que ens podem moure els escriptors, sempre escriuran millor", ha defensat García Márquez.
El caràcter pròxim i el compromís polític i social van caracteritzar a aquest escriptor, que va oferir una forma de narrar i d'endinsar-se en la realitat en la qual la fantasia acabava convertint-se en versemblant. Una mirada màgica que li permetia acostar l'ara i amb la qual acabava descobrint al lector la seva pròpia identitat.
