BARCELONA, 9 abr. (EUROPA PRESS) -
El Teatre Nacional de Catalunya acollir des del dimecres i fins al 21 d'abril la comdia "agredola i fosca" del Centre Dramtic Nacional (CDN) 'El jardín de los cerezos' l'última d'Anton Chéjov en una versió d'Ernesto Caballero i amb la interpretació de Carmen Machi.
En roda de premsa aquest dimarts, Caballero ha dit que aquesta producció, estrenada en el Teatre Valle-Inclán de Madrid, "parla del final d'una poca i de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa".
"És una obra que escriu Chéjov sabent que est a prop el seu final", ha dit Caballero, que ha detallat que el dramaturg la va escriure mogut per un impuls d'amor, donant lloc una trama que retrata el declivi econmic de l'aristocrcia russa a finals del segle XIX que simbolitza la prdua del jardí familiar.
Per a Caballero, Chéjov va ser el gran escriptor coneixedor de la naturalesa humana, i ha enaltit que en aquesta obra "fa un compendi de tota la seva obra, barrejant l'hum amb el dramtic, cmic, trgic i satíric".
"Si té una protagonista clar és la prpia vida en tota la seva esplendor", ha detallat Caballero, que ha afrontat l'obra sense idees preconcebudes donant lloc una proposta complexa i d'estranya bellesa, ha considerat.
"VITALITAT I ESPERANA"
En la seva versió, Caballero recrea la malenconia i la decadncia original dels personatges, encara que ha detallat que aquests senten un derrotisme que no ha volgut potenciar, sinó que més aviat ha ressaltat els elements de vitalitat i esperana.
En l'obra, la família perd el jardí "com a metfora de l'irrecuperable", en una transició de maduració individual i collectiva, amb personatges obstinadament immadurs i incapaos d'assumir la seva responsabilitat.
Així, en el primer acte els personatges juguen com a nens en el jardí, evoquen passats idealitzats i planegen festes per oblidar; en el segon acte, convoquen una festa frentica i desaforada, fins que en el tercer acte apareix la notícia de la venda del jardí; en el quart acte, els personatges aconsegueixen la més difícil de totes les emancipacions: "Emancipar-se d'ells mateixos, del que creien que eren".
MUNTATGE "ESSENCIAL I POTIC"
La proposta escnica ha anat a crrec de Paco Azorín, que ha defugit del naturalisme per aproximar-se a un muntatge "essencial i potic" amb un espai de representació consistent en l'escenari i una espcie de casa de jocs, la qual cosa fa que sigui un treball fonamentalment d'actors.
Caballero ha subratllat que la proposta escnica té aquesta dimensió potica per transcendir del realisme i estendre més el simbolisme: "És una obra crucial que recull el millor del segle XIX i s'apunta a l'avantguarda del segle XX".
