Xosé M.Núñez Seixas creu que Espanya va abordar "amb anys de retard" aquest assumpte
BARCELONA, 4 abr. (EUROPA PRESS) -
L'historiador gallec Xosé M.Núñez Seixas traça en l'assaig 'Guaridas del lobo' (Crítica) una reflexió comparativa dels espais de memòria vinculats a dictadures a Europa i els debats que s'han obert a diferents països per la destinació d'immobles i llocs relacionats amb la figura del dirigent autoritari.
"Cada país té les seves peculiaritats", ha assenyalat l'historiador en una entrevista d'Europa Press, qui ha dit que no havia trobat cap assaig que comparés les diferents maneres en què les democràcies europees havien abordat aquesta 'patata calenta', tot i que han hagut d'afrontar capítols d'aquesta mena en la seva història recent.
En el llibre Núñez Seixas repassa des de com va afrontar Àustria el naixement d'Adolf Hitler, Alemanya la destí del búnquer de Hitler així com les construccions nazis, Itàlia la casa natal de Benito Mussolini i el retorn al culte de la "gran guerra patriòtica" a Rússia, i ha considerat que aquests llocs de memòria els comencen els soviètics amb el mausoleu de Lenin.
Núñez Seixas (Orense, 1966), que va formar part de la comissió d'experts per recuperar el domini públic del Pazo de Meirás (la Corunya) i ara està en la que estudia els seus usos, ha dit que va observar que els països europeus que han passat per una dictadura han tingut "debats semblants", però que s'han implantat solucions diferents, com l'intent d'oblit, la musealització o la turistificació.
Ha dit que, tot i que a Espanya s'ha abordat amb "tants anys de retard" la resignficació del Valle de los Caídos o el Pazo de Meirás, en altres països europeus també es van trigar tres o quatre dècades.
En aquest sentit, l'historiador ha recordat que països com Alemanya o Àustria van tenir dècades de política de "memòria discreta", però que a partir dels anys 80 prenen més consciència i proven d'evitar la compra d'immobles que vulguin dotar de nostàlgia.
L'historiador ha assegurat que a l'Europa de l'est no existeix "cap escrúpol ètic" a l'hora d'explotar aquests llocs de dictadura, i cita com un exemple la caserna de Targoviste (Romania) on van executar el matrimoni Ceaucescu, que es va reciclar com un museu i es van dibuixar les siluetes sense cap mena de discussió crítica.
Ha subratllat que a l'Europa comunitària hi ha hagut intents de fixar un relat de política memorialística comuna, però que en la memòria de les dictadures el consens era "molt fràgil", i ha advocat perquè contingui uns valors fonamentals.
EL CAS ESPANYOL
Núñez Seixas ha dit que el Valle de los Caídos no té comparació: "No hi ha cap necròpoli" amb restes de milers de persones a Europa, mentre que el Pazo de Meirás es podria acostar a un palau d'estiu, però amb les seves peculiaritats.
Ha assenyalat que a Espanya s'ha abordat amb anys de retard el debat d'aquests llocs i que hagués estat millor una política de memòria més proactiva, però "s'ha anat al ritme que s'ha pogut", perquè depèn dels diferents governs que hi hagi, cosa que també ha fet que segons la comunitat autònoma la velocitat fos diferent.
Ha lamentat la fragilitat dels consensos i les 'guerres de memòria' en aquesta matèria, un aspecte amb què no es va trobar en la recuperació pública del Pazo de Meirás, que va tenir un consens social, i en què ara s'està treballant "sense pausa però sense pressa" per definir els seus usos, a l'espera de la resolució judicial definitiva.
L'historiador ha destacat que un coneixement del passat és fonamental per elaborar una política de memòria, però ha afegit que la memòria històrica està "en constant evolució, no és perenne, i també s'ha d'adaptar a les preguntes, demandes i sensibilitats" dels temps i fugir de lectures simplistes.
