BARCELONA 10 maig (EUROPA PRESS) -
L'artista Antoni Abad mesura la quotidianitat i el sublim a una exposició al Nivell Zero de la Fundació Suñol de Barcelona, que mostra obres d'entre 1992 i 2015, que tenen en comú una investigació personal sobre conceptes, usos de les mesures i llenguatge.
Acompanyat del director Sergi Aguilar, ho ha explicat el mateix artista a la presentació de la mostra 'Acte 39: Antoni Abad. mesura X mesura', que es podrà visitar a l'espai fins al 8 de setembre, comissariada per Eugeni Bonet.
En declaracions a Europa Press, Abad (Lleida, 1956) ha explicat que l'any 92 se sentia "perdut" i va agafar el metre com a metàfora per mesurar-se a ell mateix com a artista i el seu estudi, entès com a espai en què es produeix el sublim.
Concebuda específicament per a aquest espai, l'exposició suposa una tornada d'una instal·lació que va fer Abad amb la 'Butaca' d'Antoni Tàpies durant les obres d'adequació de la Fundació Suñol, abans d'obrir al públic, i a la qual va usar cintes mètriques al voltant de la butaca del pintor i escultor matèric i informalista.
TÀPIES, PUNT DE PARTIDA
Aquesta obra es converteix en un punt de partida i excusa per revisar la trajectòria d'Abad centrada en investigacions sobre mesuraments, il·luminant una visió subjectiva del món i dels elements quotidians que en formen part.
"La distància recorreguda en despertar-me, aixecar-me, pixar, dutxar-me, rentar-me les dents, vestir-me, entrar en la cuina, preparar la cafetera, apropar-me el cafè als llavis, sortir cap al quiosc,...", resen els textos lumínics de la instal·lació.
METÀFORA PER MESURAR
Al costat de la butaca de Tàpies llueix una versió de la 'Pila de plats' de Tàpies embolicats en una cinta mètrica, en la qual torna a usar la metàfora de mesurament del sublim, mentre que a una videoinstal·lació es veu la mà d'Abad mesurant a pams la llista d'accions quotidianes d'un dia qualsevol.
Per Abad, el metre-patró es converteix en un procediment de mesura de conceptes i accions relacionades amb l'art, que també evoluciona al palmell de la mà o al peu, com és costum al Canadà i que va originar una videocreació en què es veu un funàmbul damunt d'una corda, en el qual es pot llegir com una persona resisteix la temptació de tirar-se al buit.
"El funàmbul no és cap heroi, sinó un 'saltimbanqui' que avança vacil·lant, sense realment avançar: coneixedor del perill i el risc que pren, es troba suspès al buit, sobre una corda prima", diu Bonet.
