PALMA DE MALLORCA, 7 febr. (EUROPA PRESS) -
La disparitat de criteris entre el jutge instructor del cas Nóos, José Castro, i el fiscal anticorrupció encarregat de la causa, Pedro Horrach, marcarà l'interrogatori d'aquest dissabte de la infanta Cristina, després de vuit mesos d'investigacions al voltant a la presumpta defraudació duta a terme a través de la societat Aizoon.
On un veu que els Ducs de Palma van crear aquesta empresa amb l'únic propòsit de defraudar, l'altre considera irrellevants a efectes penals els indicis acumulats durant aquest temps.
Castro (Còrdova, 20 de desembre de 1945), el jutge que més temps porta al capdavant d'un jutjat d'instrucció a Balears i situat al lloc 216 de l'escalafó de la carrera judicial per raons d'antiguitat, va donar un nou pas en el marc del cas Nóos en imputar per segona vegada, el mes de gener passat, la filla petita dels reis Joan Carles i Sofia.
Tot i això, Horrach (Sa Pobla, Mallorca, 8 de setembre de 1966), no comparteix les tesis que sosté el magistrat per justificar l'encausament de Cristina de Borbó.
Des de fa gairebé cinc anys, quan va esclatar el cas Palma Arena del qual després es van esqueixar les indagacions relacionades amb Nóos, tots dos s'han donat un suport i una col·laboració incondicionals, portant endavant ambicioses investigacions al voltant de l'enriquiment suposadament il·lícit de l'expresident balear Jaume Matas, el presumpte desviament de més de 50 milions d'euros durant la construcció del velòdrom Palma Arena, el finançament il·legal del PP balear o la contractació fraudulenta de l'arquitecte Santiago Calatrava per construir un Palau de l'Òpera.
"Passos curts, vista llunyana i força mal humor" són, de fet, els requisits que, segons va enunciar Horrach en acabar el judici per una de les nombroses causes de corrupció obertes a Balears, es necessiten perquè aquestes acabin "amb èxit".
A això hi afegeix que "es necessiten moltes hores de treball" i "pressió investigadora". I pel cas Nóos el mateix, amb Iñaki Urdangarin, el seu exsoci Diego Torres i més imputats en el punt de mira, malgrat no veure dades clares que incriminin la Infanta en les investigacions.
De fet, un dels punts en els quals divergeixen el jutge i el fiscal es troba en la interpretació que cadascun fa del repartiment fiscalment opac de dividends que va dur a terme Aizoon, i el fet que els Ducs disposessin directament dels fons de l'empresa per atendre despeses estrictament personals.
Segons Castro, aquesta circumstància genera un doble efecte fiscal defraudatori: d'una banda, que el matrimoni no hagués de tributar aquestes despeses a l'IRPF --"No ho van fer mai, de manera que van consumar reiterades defraudacions a la Hisenda Pública-- i, de l'altra, la minoració de la base imposable de l'impost de societats, en no computar-la com a repartiment de beneficis de l'empresa, comptabilitzant les quantitats a com despeses d'explotació de la mercantil.
Tot i això, segons el parer del fiscal, el fet d'imputar despeses personals alienes a l'activitat mercantil com a costos d'explotació no es preveu al Codi Penal com a figura delictiva. Per aquest motiu, concloure que els Ducs van defraudar doblement al fisc "és radicalment erròni" i, en tot cas, "penalment irrellevant".
Un altre dels arguments utilitzats pel magistrat és el fet que la intenció defraudatòria "és evident" i els propietaris d'Aizoon van dur a terme tots els actes per consumar-la.
De fet, assevera que durant vuit anys, a part de les amortitzacions dels seus crèdits hipotecaris, la Duquessa només ha realitzat dues compres per import superior a 3.000 euros amb càrrec al seu propi peculi. Per al representant de l'acusació pública, aquesta consideració esdevé també innòcua si la quota defraudada no supera els 120.000 euros, com succeeix en aquest cas, des del seu punt de vista.
I en aquest context, sorgeix el debat al voltant dels 69.990 euros que Aizoon va pagar el 2007 a l'empresa Intuit, una de les societats instrumentals de l'exsoci d'Urdangarin, Diego Torres, a través de tres factures que, si resultessin falses, permetrien imputar un delicte fiscal a la Infanta, ja que aquesta sortida de fons no hauria estat declarada a l'impost de societats.
De fet, en la sentència per la qual Castro va citar com a imputada la Duquessa, el jutge recull les afirmacions efectuades per la pròpia Agència Tributària en el sentit que tant Intuit com Aizoon no tenien l'estructura empresarial necessària per poder emprendre i executar les feines que consten com a concepte a les factures --serveis d'assessorament i consultoria--, formaven una única empresa sotmesa a unitat de decisió i eren "instruments per drenar i distribuir els recursos obtinguts".
Tant és així que el magistrat assevera no poder qualificar de deduïbles, a efectes de la liquidació de l'Impost de Societats corresponent al 2007, despeses que "només estan pretesament emparades per documents en els quals concorren irregularitats tan serioses i greus indiciàries de delicte". Així, partint que els 69.900 euros no són deduïbles com a despeses generades perquè Aizoon pogués obtenir els ingressos que han estat declarats aquest any, la liquidació llança una quota superior a 120.000 euros "i, per tant, indiciària de la comissió d'un delicte fiscal".
Davant d'això, la consideració d'Horrach passa per asseverar que les tres factures del 2007 i les últimes que es creuen entre Aizoon i Intuit, suposen un ajust en el repartiment de beneficis que van dur a terme Urdangarin i Torres quan el Duc va decidir separar-se de l'Institut Nóos. Per al fiscal, resulta incongruent que fos imputada la Infanta, "aliena" a l'administració de la societat, per presumptament conèixer com i de quina manera havien de tributar legalment els rendiments d'Aizoon.
LA TRAJECTÒRIA DE CASTRO I HORRACH
Estrictes i incisius en els seus interrogatoris, rigorosos en les seves resolucions i escrits, tenaços en les seves investigacions i pròxims en el tracte, tots dos han compartit interminables jornades de declaracions i registres.
A la seva esquena queden les quasi 23 hores que va durar la primera compareixença d'Urdangarin i interrogatoris fins a les cinc de la matinada com els duts a terme als ex alts càrrecs del PP detinguts l'agost del 2009, quan va esclatar el cas Palma Arena. També acumulen a la seva trajectòria registres intempestius i, sobretot, en plena nit de Nadal. Va ser el 24 de desembre del 2009, al palauet de l'expresident del Govern balear Jaume Matas. "Una cosa inconcebible", es lamentava aquesta nit el llavors advocat de l'exministre, Rafael Perera.
Davant seu han tingut el propi Matas, la primera vegada durant una declaració que va durar dos dies, a diversos dels seus exconsellers, a l'arquitecte Santiago Calatrava, a l'alcaldessa de València, Rita Barberá, a l'assessor extern de la Casa Real i Comte de Fontao, José Manuel Romero, al secretari personal de les Infantes, Carlos García Revenga i, dues vegades, a Iñaki Urdangarin. La pròxima cita la tenen amb la Infanta.
Castro, que va establir-se a Mallorca el 1985, va ingressar, per oposicions, a la carrera judicial el 1976. Va servir en jutjats de Dos Hermanas o Lanzarote fins que va arribar a l'illa amb destí al Jutjat social número 2 de Palma. Va ser el 1990 quan el van nomenar titular del Jutjat d'Instrucció número 3, on ha seguit des d'aleshores.
Per la seva banda, Horrach, que procedeix del Centre d'Estudis Judicials, ha estat nomenat per Ordre Ministerial del 10 de març de 1993, Advocat Fiscal de l'Adscripció Permanent d'Eivissa. El 1994 ha estat nomenat a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de les Balears, on va prendre possessió el 15 de juliol d'aquest any. Es troba en el lloc 821 de l'escalafó de la carrera fiscal.
