MADRID, 9 Abr. (EUROPA PRESS) -
El Tribunal Suprem explica que si va deixar sense efecte l'admissió inicial de la demanda de paternitat presentada per la ciutadana belga Ingrid Jeanne Sartiau contra el rei Joan Carles és perquè era "falsa, frívola i injusta" i perquè va oferir després versions "excloents" que eren "incompatibles" amb l'exposada a la reclamació judicial.
Per tot això, i tot i haver-la admès uns mesos abans, la demanda de Sartiau mancava "completament de la versemblança o serietat" exigida per poder ser tramitada. "Demostra també que és, francament, falsa, frívola i injusta", afegeix la resolució donada a conèixer aquest dijous.
El ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem va fer pública la seva decisió el passat 11 de març per set vots a tres d'acceptar el recurs presentat per la defensa del Rei Joan Carles, exercida pel despatx Garrigues, i deixar sense efecte la seva admissió a tràmit que s'havia adoptat el mes de gener passat.
Dos magistrats van presentar vot particular defensant que, una vegada admesa, la valoració de les proves s'hauria d'haver realitzat en el curs de la instrucció de l'assumpte, en comptes de deixar-la sense efecte.
Per explicar el canvi de criteri en tan sols unes setmanes després que admetés a tràmit la demanda, la Sala civil assenyala que "la situació va canviar de tal forma que allò que s'havia admès com a principi de prova va deixar de ser-ho" per l'actuació de la pròpia Sartiau, a la qual el tribunal "no pot romandre indiferent" ja que redueix l'esmentat principi de prova "al buit més profund".
Així, explica que la demandant va posar els fets "en coneixement de la opinió pública d'una forma diferent i contradictòria" al llarg de diverses intervencions a mitjans de comunicació, com a l'entrevista concedida a "Le Soir Magazine" uns mesos abans d'atorgar-se l'acta notarial en què va basar la reclamació davant del Suprem.
LLOC DE LA HISTÒRIA D'AMOR
"La demandant va manifestar, en contradicció amb la demanda i amb allò manifestat per la seva mare davant de notari, que la història d'amor del demandat amb la seva mare havia durat des del 1956 fins al 1966 i tots dos s'havien conegut a Bèlgica, quan el demandat estava de visita a casa de la família Merod, en què la seva mare treballava com a governanta. A la demanda assegurava que es van conèixer a la costa del Sol, on van mantenir diverses trobades sexuals".
Afegeix l'alt tribunal que a una altra entrevista concedida per Sartiau al programa 'Un tiempo nuevo' de Telecinco va assenyalar que la seva mare i Juan Carlos s'havien conegut a França i que pocs anys després es van retrobar a Espanya on van continuar la relació. En una altra entrevista a TV3 va reconèixer que l'acta notarial aportada era "bastant insuficient".
"En conseqüència, no és que els relats difereixin en qüestions de detall; és que es tracta de dues versions excloents per ser incompatibles --raona el Suprem--. Són radicalment diferents pel que fa al tipus de relació entre el demandat i la mare de la demandant, fins al punt que la versió alternativa a la de la demanda tampoc és coincident perquè tan aviat se situa l'inici de la relació a Bèlgica com a França".
INVENCIÓ DE L'ADVOCAT
Tot això dóna la impressió, al parer del Suprem, que "la demanda és més un relat propi de l'advocat (de Sartiau) senyor Pararols "que un relat fundat en allò manifestat pel seu client".
També troba contradiccions el Suprem en allò al·legat per la belga pel que fa a una trobada al restaurant "Casa Lucio" de Madrid entre ella i un altre suposat fill biològic del Rei Joan Carles, el qual va al·ludir com un tal "Felip que treballa a Sarsuela". A la televisió la pròpia Saritau va dir que havia tingut una cita "amb algú a Espanya que era un Borbó" però que no es va arribar a celebrar.
Les contradiccions, segons els magistrats de la Sala Civil del Suprem, permeten concloure que la demanda no perseguia una altra finalitat que obtenir l'ADN del Rei Joan Carles, una prova que "no guarda adequada proporció amb la intromissió que comporta en la intimitat i la integritat física o moral de l'afectat".
VOTS PARTICULARS
La sentència inclou el vot particular dels magistrats José Ramón Ferrándiz (ponent inicial de l'assumpte) i Xabier O'Callaghan Muñoz, mentre que un tercer que va votar en contra de l'arxiu no s'ha pronunciat.
En aquest vot discrepant tots dos entenen que els recursos de reposició interposats per les representacions processals tant del rei Joan Carles --signades pel soci director de Garrigues Fernando Vives i el soci d'aquest bufet i catedràtic Fernando Pantaleón-- haurien d'haver estat desestimats per una qüestió de manera, per no ser tècnicament adequats en aquest moment processal.
Consideren igualment inapropiat que els mitjans de prova aportats per Sartiau hagin estat valorats a l'hora de debatre els recursos contra l'admissió inicial, en el sentit que l'esmentada valoració s'hauria d'haver realitzat en el curs del procediment un cop s'hagués emés.
Afegeixen que "no es pot negar la possibilitat d'aparences de veritat darrere el fum d'unes contradiccions, de la mateixa manera que hi pot haver contradiccions que no excloguin la veritat d'una de les posicions enfrontades".
