BARCELONA, 14 abr. (EUROPA PRESS) -
El tripartit va aprovar a finals del 2007 la Llei del Dret a l'Habitatge, que preveia que l'administració podia imposar el "lloguer forçós" d'un habitatge buit propietat d'un particular.
A diferència de la llei que promou el govern andalús, que pretén expropiar temporalment habitatges als bancs per impedir desnonaments, la norma catalana no abordava el lloguer forçós des de l'òptica d'aquest problema social, llavors menys present.
La normativa que va promulgar el Govern de José Montilla (PSC) prevista, en el seu article 42, una bateria de mesures per "evitar la desocupació permanent d'habitatges" a través de promocionar el lloguer.
Entre elles, l'administració catalana es comprometia a promocionar polítiques per a la rehabilitació d'immobles en mal estat i a gestionar en règim de lloguer habitatges buits cedits voluntàriament per particulars.
Una vegada enumerades el que el Govern va considerar com facilitats per promoure la reducció d'habitatges buides, la legislació preveia que el Govern podia promoure el "lloguer forçós" de pisos de propietat privada.
Segons fonts de la Generalitat, l'administració mai va arribar a iniciar expedients per forçar lloguers, entre d'altres motius, perquè la legislació era ambigua i difícil d'aplicar.
La pròpia norma, en el fons, dificultava aquest procediment, ja que establia que havien de passar dos anys entre que se li notificava al propietari que el seu habitatge podria ser llogat de manera forçosa, fins que es podia executar aquest avís.
Una vegada superats aquests dos anys, la llei establia: "L'administració pot expropiar temporalment l'usdefruit de l'habitatge, per un període no superior a cinc anys, per llogar-lo a tercers".
LLEIS ÒMNIBUS
Quatre anys després que la legislació entrés en vigor, i sense que s'arribés aplicar mai un lloguer forçós, el primer govern d'Artur Mas va promoure una àmplia reforma legislativa que va modificar gairebé un centenar de normes en vigor a través de cinc lleis òmnibus.
Entre la lleis canviades es trobava la del Dret a l'Habitatge, que va veure com quedaven derogades diverses de les seves disposicions, entre elles, els punts sis i set de l'article 42, precisament, els que parlaven del lloguer forçós.
