MADRID, 21 oct. (EUROPA PRESS) -
El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) estableix a la sentència en la qual confirma la condemna a Espanya per aplicar la 'doctrina Parot' a l'etarra Inés del Río que la recurrent no va poder "preveure" el "gir jurisprudencial" que el Tribunal Suprem va adoptar el febrer del 2006 ni que suposaria "un ajornament de gairebé nou anys de la data de la seva posada en llibertat, des del 2 de juliol del 2008 fins al 27 de juny del 2017".
La Gran Sala, que confirma la indemnització de 30.000 euros per danys morals i de 1.500 per costos judicials que li va imposar la Secció Tercera el 10 de juliol del 2012, considera que l'etarra va complir "una pena de presó d'una durada superior" a la que se li havia d'haver aplicat segons l'ordenament jurídic espanyol que estava en vigor quan va ser condemnada, per la qual cosa és competència de les autoritats espanyoles "assegurar la seva posada en llibertat de la manera més breu possible".
A la sentència, el TEDH estima per 15 vots contra dos que Espanya va vulnerar l'article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que "no hi ha pena sense llei" que l'avali, i per 16 vots contra un que va contravenir l'article 5, que recull "el dret a la llibertat i la seguretat" dels ciutadans.
"AMBIGÜITATS" AL CODI PENAL
En relació amb el primer article, la sentència destaca les "ambigüitats" existents entre l'article 70.2 del Codi Penal del 1973, que distingeix el total de condemnes dictades amb el compliment màxim de pena de 30 anys, i l'article 100, que estableix que "els detinguts es beneficiïn de redempcions de condemna pels treballs efectuats a la presó", sense precisar en cap cas com s'aplicarien en el supòsit que hi hagués una refosa de penes.
Fins a l'aplicació de la 'doctrina Parot' el febrer del 2006, el TEDH recorda que aquesta pràctica va beneficiar "nombroses persones que, com Del Río, havien estat condemnades en virtut del Codi Penal del 1973", per la qual cosa l'etarra, sobre la qual van recaure 3.828 anys de presó per un total de 24 assassinats terroristes, va poder pensar que rebria "el mateix tractament".
"Dit d'una altra manera --assenyala la sentència--, en el moment de la comissió dels delictes i de l'adopció de la refosa de les penes per l'Audiència Nacional l'any 2000, el dret espanyol era prou precís per permetre a Del Río conèixer la durada de la pena imposada, és a dir, un màxim de 30 anys de presó sobre el qual haurien d'aplicar-se les redempcions de pena".
També conclou que l'adopció per l'Audiència Nacional de la 'doctrina Parot' "no ha conduït exclusivament a modificar les modalitats d'execució de la pena" que es va imposar a Del Río sinó que també ha redefinit la seva "durada".
D'igual manera, sosté que quan Del Río va ser condemnada i quan se li va notificar la refosa de les seves penes, "res" feia pensar en "una evolució en la jurisprudència en el sentit de la sentència del Tribunal Suprem del febrer del 2006", per la qual cosa es va establir la 'doctrina Parot'. "La senyora del Río no podia preveure el gir adoptat després de l'adopció de la 'doctrina Parot' ni que l'Audiència Nacional li apliqués les redempcions de pena a cadascuna de les seves condemnes", assenyala.
"DETENCIÓ IRREGULAR"
Respecte a l'article 5, el Tribunal sosté que Del Río ha estat objecte d'una reclusió "irregular" durant els últims nou anys, el període de temps transcorregut entre el 2 de juliol del 2008, data proposada inicialment pel centre penitenciari per a la seva posada en llibertat definitiva, i la data de llicenciament establerta després d'aplicar-se-li la 'doctrina Parot', el 2017.
En la mateixa línia del que s'ha argumentat pel que fa a la violació de l'article 7, els magistrats indiquen que l'etarra no va poder preveure que el Tribunal Suprem incorporés el febrer del 2006 la doctrina i que aquesta li fos aplicada.
De tota manera, el TEDH "no dubta" que l'etarra "ha estat condemnada per un tribunal competent i durant el transcurs d'un procediment previst per la llei". Tampoc planteja dubtes sobre la procedència del seu empresonament fins al 2 de juliol del 2008.
QUATRE VOTS PARTICULARS
La resolució té tres vots particulars que difereixen "parcialment" de l'opinió de la majoria, signats pels jutges Marck Villiger (Liechtenstein), Elisabeth Steiner (Àustria), Ann Power-Forde (Irlanda), Paul Lemmens Bèlgica, Valeriu Gritço (Moldàvia), Paul Mahoney (Regne Unit) i Faris Vehabovic (Bòsnia i Hercegovina).
Té un quart vot particular que expressa una opinió concordant amb la majoria, signat en aquesta ocasió pel magistrat xipriota George Nicolaou.
