González ha estat el líder més jove, després de ser nomenat amb 32 anys
MADRID, 12 jul. (EUROPA PRESS) -
Gairebé 200.000 militants del PSOE estan cridats a les urnes aquest diumenge per escollir el qui serà el seu cinquè secretari general de la democràcia, després de Felipe González, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba.
Tot i que els dos favorits són joves --Pedro Sánchez té 42 anys i Eduardo Madina 38-- cap no ho és tant com Felipe González quan va ser escollit el 1974: el PSOE va fer el seu 26 Congrés encara a l'exili, a la localitat francesa de Suresnes i González, conegut com a 'Isidoro' pels seus companys de partit, tenia 32 anys.
L'advocat laboralista (Sevilla, 1942) va guanyar la partida als veterans de l'exili del PSOE amb el suport dels renovadors de l'interior i de figures de la socialdemocràcia europea, i va mantenir les regnes del PSOE fins al 34 Congrés, el juny de 1997.
Els socialistes recorden avui gairebé amb veneració els èxits del PSOE en els primers anys de la democràcia, però els anys que els van portar fins a la seva primera majoria absoluta --en 1982, amb 202 escons al Congrés-- també van ser tumultuosos de portes endins.
González va dimitir al 28 Congrés, el maig de 1979, quan el partit va rebutjar la seva ponència renovadora, amb la qual pretenia allunyar el PSOE del marxisme i homologar-lo a la socialdemocràcia europea. El PSOE va quedar en mans d'una gestora, però al Congrés extraordinari d'octubre d'aquell any González va guanyar amb un 86 %, va eliminar la inspiració marxista i va convertir el PSOE en un partit "federal", al mateix temps que es posava en marxa l'Estat autonòmic.
En les primeres eleccions democràtiques, les de 1977, González es va convertir en diputat per Madrid després d'obtenir el 29,2% dels vots i 118 escons. En les de 1979 va arribar al 30,5% dels vots i 121 diputats i, tres anys després es va produir la seva primera victòria, el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, un triomf de magnituds a les quals els socialistes no han tornat a acostar-se.
Els primers anys de Felipe González van ser els de l'entrada a la UE i a l'OTAN --després d'un referèndum en el qual el PSOE va haver de fer campanya pel sí després d'haver-se oposat rotundament des de l'oposició--, de la primera llei de l'avortament, la Llei General de Sanitat i les reformes educatives, però també d'una dura reconversió industrial. La reforma de les pensions va valer al Govern de González la seva primera vaga general, convocada per CCOO, el 1985, i el 1988 hi va haver una segona, convocada també per UGT, arran de la reforma laboral.
González va tornar a guanyar les eleccions el 1986 (un 44,1% dels vots i majoria absoluta amb 184 diputats) i el 1989 --avançades després de la vaga general--, amb un 39,6% de vots i 175 escons. Els noranta van portar, després de les Olimpíades de Barcelona i l'Expo de Sevilla de 1992, una crisi econòmica cada vegada més profunda, a la que es van sumar escàndols de corrupció que van encerclar els seus Governs. I, en el pla intern, les pugnes entre 'renovadors' i 'guerristes'.
Va guanyar un altre cop el 1993, però amb 159 diputats (38,78% dels vots) que van obligar-li a buscar el suport de CiU. La crisi econòmica i els escàndols de corrupció (finançament il·legal del PSOE a través de Filesa, la fugida del director de la Guàrdia Civil Luis Roldán i el judici a exalts càrrecs d'interior per la 'guerra bruta' dels GAL contra ETA) van marcar els últims anys del seu Govern, fins que va perdre les eleccions en 1996.
Amb un 37,6% dels sufragis i 141 escons, els socialistes van anomenar-la la "derrota dolça". González va continuar al capdavant del PSOE un any més, fins al 34 Congrés, de juny de 1997, que va anunciar per sorpresa la seva renúncia i va proposar el seu successor, Joaquín Almunia, acimat en el mateix conclave.
LES PRIMERES PRIMÀRIES, LES DE L'ALMUNIA
Almunia (Bilbao, 1948), que havia estat ministre de Treball i d'Administracions Públiques en els governs de González, va convocar les primeres primàries del partit per intentar legitimar-se davant de les acusacions de ser un líder imposat per l'aparell, però va ser derrotat pel també exministre Josep Borrell.
Tot i això, el bilbaí va acabar sent el candidat a la presidència del Govern l'any 2000, ja que Borrell va dimitir el 14 de maig de 1999 per les tensions entre la seva candidatura i la direcció i la publicació d'un escàndol que afectava dos col·laboradors seus a Hisenda.
El PSOE d'Almunia va obtenir un 34,16% dels vots i 125 escons el mes de març del 2000, i el secretari general va dimitir la mateixa nit electoral, donant pas a una gestora --que va dirigir el llavors president andalús, Manuel Chaves-- i a mesos d'incertesa fins al 35 Congrés, celebrat al juliol a Madrid, amb la sorprenent victòria de José Luis Rodríguez Zapatero.
Zapatero va arribar al Govern, però sense majoria absoluta (42,59 %, 164 escons) i es va recolzar fonamentalment en els partits d'esquerra, els mateixos que sustentaven el tripartit a Catalunya (ERC i IU/ICV).
Va tornar a guanyar el 2008 (43,87 % dels vots, 169 escons) i va optar aquesta vegada per la "geometria variable" per governar. Molt criticat per la seva política antiterrorista i el nou 'Estatut' --anul·lat parcialment pel TC-- el 'Waterloo' de Zapatero va ser la crisi econòmica. El maig del 2010 va anunciar una sèrie de retallades, inclosa una congelació de totes les pensions llevat de les mínimes, que va descompondre el PSOE.
A l'octubre, una crisi de Govern va convertir Alfredo Pérez Rubalcaba en vicepresident a més de titular d'Interior, i el 2 d'abril de 2011, poc abans de les eleccions municipals i autonòmiques, Zapatero va anunciar que no repetiria com a candidat a la Moncloa. El moviment no va evitar el cop el maig i després de les municipals el lehendakari i líder del PSE, Patxi López, va demanar un Congrés extraordinari.
El moviment va fer que la ministra Carme Chacón anunciés que no concorreria a les primàries per ser candidata i que els 'barons' giressin els seus ulls a Rubalcaba. El 20 de novembre de 2011 el PSOE va obtenir un 28,76 % dels vots i 110 escons, el pitjor resultat en unes generals, però va decidir ser candidat al congrés i Rubalcaba (Solares, Cantàbria, 1951), es va convertir en secretari general del PSOE al Congrés de Sevilla, el febrer de 2012, guanyant Chacón per 22 vots.
