El partit obté 5 escons per Barcelona, 1 per Tarragona i perd els de Lleida i Girona
BARCELONA, 14 febr. (EUROPA PRESS) -
La candidatura de Cs liderada per Carlos Carrizosa ha perdut en aquestes eleccions 30 diputats, gairebé 20 punts de vot i el lideratge del constitucionalisme, que ara ostenta el PSC, i de la dreta constitucionalista que té Vox, amb el 95,2% del vot escrutat.
En aquestes eleccions, Cs passa de la primea a la setena posició amb un total de 141.964 vots i 6 diputats, un resultat molt per sota dels 36 escons de les eleccions del 2017, amb el 95,7% escrutat.
La força guanyadora dels comicis del 2017 perdria 30 diputats i es quedaria amb sis: 5 per Barcelona --dels 24 del 2017--, 1 per Tarragona --dels 6 dels passats comicis-- i cap ni per Girona ni per Lleida --quan el 2017 en van obtenir 4 i 3 respectivament--.
Pel que fa al percentatge de vot, Cs n'ha aconseguit gairebé un 6% --5,56%-- del total dels vots d'aquest 14-F, després d'haver guanyat els anteriors comicis catalans amb un 25,35%.
Tenint en compte els resultats, entrarien al Parlament per Barcelona el candidat Carlos Carrizosa, la número 2, Anna Grau, el número 3, Nacho Martín Blanco, la secretària general de Cs i número 4, Marina Bravo, i el fins ara sots-secretari segon del Parlament i número 5 de la llista, Joan Garcia; i per Tarragona el candidat Matías Alonso.
Al llarg de la campanya, Carrizosa va anat animant a la mobilització del vot constitucionalista per forçar, en les seves paraules, un pacte amb el candidat del PSC, Salvador Illa, però els resultats de la nit electoral deixen lluny aquesta possibilitat --perquè calen 68 escons i totes dues formacions tan sols en sumarien 39--.
LIDERATGE DESPRÉS DE L'1-O
Amb la polarització que va provocar l'1-O, la declaració d'independència i l'aplicació del 155, Cs va obtenir la victòria el 2017 concentrant part del vot contrari a la independència amb uns resultats històrics: 36 diputats i més d'un milió de vots.
No obstant això, el partit que llavors liderava Inés Arrimadas no va ser capaç de traduir aquesta victòria electoral en una aliança parlamentària i l'independentisme va fer valer la seva majoria absoluta per repetir en el Govern, tot i que la formació taronja ha estat el principal partit de l'oposició a la cambra catalana durant tota la legislatura.
La sortida d'Arrimadas al Congrés, el declivi de resultats en les eleccions generals i la dimissió d'Albert Rivera al capdavant del partit van començar a desgastar a Cs també a Catalunya i no ha pogut revertir els mals resultats que auguraven les enquestes des de fa mesos.
Amb Arrimadas al capdavant, aquestes eleccions suposaven un punt d'inflexió en el partit, especialment perquè ella és catalana i perquè havia obtingut els millors resultats del partit en una comunitat autònoma, i la feblesa en la qual el situen aquests resultats a Catalunya, el partit ja només és determinant a Andalusia i Madrid.
La candidatura de Carrizosa ha buscat durant la campanya situar-se com el principal partit constitucionalista i apel·lar al vot útil que va aconseguir aglutinar el 2017, aquesta vegada per evitar un altre govern independentista o un tripartit, i alhora ha allargat la mà als socialistes per formar govern.
CANVI DE RUMB
Abans de la campanya, el partit taronja va mirar de donar un cop d'efecte, primer situant Carlos Carrizosa com a candidat en substitució de Lorena Roldán, que havia estat elegida presidenciable en unes primàries i ha acabat abandonant el partit per presentar-se amb el PP, i després plantejant una coalició constitucionalista amb el PP i el PSC, que no va fructificar.
A més, l'anomenat 'efecte Illa', que ha concentrat en el PSC part del vot constitucionalista per competir amb l'independentisme que el 2017 va ser per a Cs, i la irrupció de Vox al Parlament, ha acabat d'afeblir la candidatura de Carrizosa i ha tornat el partit taronja a una posició semblant a la que tenia abans de la polarització i els anys de més tensió del procés independentista.
De fet, Cs ha obtingut pitjors resultats que el 2012, quan Rivera va arribar als 9 diputats, en el que va suposar l'inici de l'auge del partit taronja a Catalunya: tres anys més tard, ja amb Arrimadas com a candidata, van pujar fins als 25 escons i el 2017 fins als 36, i s'acosta als tres amb els quals va irrompre al Parlament el 2006 i que va mantenir el 2010.
