Foto: EUROPA PRESS
BARCELONA, 16 Abr. (EUROPA PRESS) -
El periodista Arturo San Agustín ha publicat 'Cuando se jodió lo nuestro. Cataluña-España: crónica de un portazo' (Península), que analitza com s'ha arribat a la situació política actual, entrellaçant entrevistes a una trentena de personatges catalans i fent crònica del passat i del present de les relacions territorials en democràcia.
A tots els fa la mateixa pregunta, 'Cuándo se jodió lo nestro?' parafrasejant un interrogant que hi ha a la novel·la de Mario Vargas Llosa 'Conversación en La Catedral': '¿En qué momento se había jodido el Perú?'
Amb les diferents respostes, els entrevistats demostren que hi ha més d'un moment clau de diferències entre Catalunya i Espanya i que el distanciament ha estat progressiu, tot i que amb punts d'inflexió decisius.
Uns pocs personatges es remunten a moltes dècades per fixar aquests punts, però els altres citen moments des de la transició fins avui, com el 'cafè per a tots', els distanciaments durant tota l'elaboració de l'Estatut (2006) i la sentència del TC sobre la nova norma.
MARAGALL, TARRADELLAS, PUJOL
El president del Govern a l'època de l'Estatut, Pasqual Maragall, ja no pot ser entrevistat, però el llibre inclou una llarga carta que va enviar el 2005 a l'expresident espanyol Felipe González: entre altres coses, es defineix davant ell com a federalista sincer per seguir dins Espanya d'una altra manera, i l'adverteix que un rebuig estatal a replantejar les relacions acabarà portant a una majoria social independentista a Catalunya.
També el seu antecessor Josep Tarradellas parla a través de textos, en els quals explica per què "molts catalans no saben ni guanyar ni perdre", i també critica les conseqüències que podien tenir les maneres polítiques del seu successor, Jordi Pujol.
Arturo San Agustín busca els escrits de Tarradellas a l'arxiu dipositat a Poblet, un dels molts llocs que l'autor visita durant el llibre, en el qual també puja a Montserrat --i ho aprofita per diferenciar els dos monestirs d'una manera significativa, a propòsit del catalanisme.
Pel que fa a Pujol --entrevistat en el llibre--, l'expresident explica, entre altres coses, la "mentida" segons la qual els partits catalans van rebutjar durant la transició una presumpta oferta de tenir el mateix concert econòmic que el País Basc.
També parla l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, que avisa que la capital catalana seria "la víctima principal" del procés sobiranista segons com acabi; i constata que CiU --sense citar-la-- sembla valorar l'autèntic impacte de Barcelona en el món només d'ençà que la governa.
Entre la resta de personatges que van passant per la crònica hi ha Miquel Iceta (PSC); l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler; l'exconseller Joan Manuel Tresserras; els empresaris Luis Conde i José Manuel Lara; l'historiador Andreu Mayayo; analistes polítics i periodistes, com Juan-José López Burniol, Lluís Bassets, Rafel Nadal, Rafael Jorba, Mònica Terribas i Marc Argemí; i Montserrat Catalán i Albert Arbós, que van ser molt pròxims a Tarradellas.
Al marge de les trobades amb personalitats que accepten opinar --pel que fa a les persones anònimes, l'autor creu que tornen a tenir por de parlar--, el cronista exposa la història de l'empresa automobilística catalana Hispano-Suiza, com "la millor metàfora de Catalunya": un principi molt prometedor en aliança amb un inventor estranger; un ascens amb grans resultats; però una decadència en què es barregen des dels interessos d'Alfons XIII fins als del Franquisme.
