MADRID, 23 març (EUROPA PRESS) -
Adolfo Suárez, el primer president de la democràcia a Espanya, ha mort avui a Madrid, als 81 anys, després d'haver viscut els seus últims anys allunyat de la vida pública a causa d'una demència senil. Tot i que es va veure obligat a dimitir com a president del Govern espanyol assetjat per les crítiques, Suárez sempre serà recordat com un dels grans artífexs de la Transició espanyola.
Va ser governador civil de Segòvia, director general de TVE a l'última etapa del règim franquista i ministre del gabinet d'Arias Navarro, però, sens dubte, passarà a la història per ser el primer president elegit pels espanyols després de 40 anys de dictadura.
Nascut el 1932 a Cebreros (Àvila), Adolfo Suárez es va llicenciar en Dret per la Universitat de Salamanca. Després de desenvolupar diferents càrrecs dins de les estructures del règim franquista --va formar part de la Secretaria General del Moviment i cap del Gabinet tècnic del Vicesecretari General-- va ser nomenat governador civil de Segòvia el 1968. Un any després, el 1969, va ser designat director general de Ràdio Televisió Espanyola, càrrec en el qual va estar fins al 1973.
L'abril del 1975 va ser nomenat vicesecretari general del Moviment i l'11 de desembre del 1975 va entrar al primer Govern d'Arias Navarro, format després de la mort de Franco, com a ministre secretari general del Moviment. Tot i això, el Govern espanyol de l'últim president de la dictadura va mancar dels suports suficients i no va saber emprendre el procés de reformes que el país necessitava i Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Llavors, el Rei Joan Carles li va encarregar formar el gabinet.
El seu nomenament, el 3 de juliol del 1976, quan era gairebé un desconegut per a la majoria dels espanyols, va generar dubtes i moltes crítiques. Per als sectors conservadors, l'elegit era massa jove i inexpert; per a l'oposició, massa vinculat a l'anterior règim.
DESMANTELLAMENT DEL RÈGIM
Tot i això, Adolfo Suárez, amb les armes del diàleg i el consens, va saber reunir un grup de polítics de la seva generació, des d'antics falangistes fins a socialdemòcrates, i desmantellar el règim franquista. Els seus primers 11 mesos de govern van estar marcats per la Llei per a la Reforma Política, que, després de ser aprovada el novembre del 1976, va suposar el 'suïcidi polític' de les Corts franquistes. La resposta posterior dels espanyols en referèndum popular va ser contundent: el 94,1% va dir sí.
La seva decisió de nomenar al tinent Gutiérrez Mellado vicepresident del Govern espanyol va ser també clau per controlar a les altes esferes militars i dissipar el perill colpista de l'Exèrcit. Tot i això, el procés de reformes també es veia amenaçat per la violència dels grups terroristes nacionalistes com ETA o d'extrema esquerra com el GRAPO.
L'any clau va ser el 1977, quan Suárez va ser elegit el 15 de juny pels ciutadans com a president del Govern espanyol a les primeres eleccions generals que celebrava Espanya des del 1936, al capdavant de la Unió de Centre Democràtic (UCD), que aglutinava als aperturistes del franquisme amb alguns elements democràtics de l'antiga oposició democràtica.
LEGALITZACIÓ DEL PCE I CONSTITUCIÓ
Prèviament, el 9 d'abril del 1977, Dissabte Sant, es va produir una de les fites de la seva carrera política. Va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya, amb Santiago Carrillo al front. Una decisió que li va valer les crítiques de l'Exèrcit i dels sectors més conservadors.
Després de les eleccions, els dos grans desafiaments de Suárez se situaven llavors a redactar la Constitució i enfrontar-se al terrorisme d'ETA i al perill colpista. Les Corts resultat de les eleccions del 77 van aprovar la Carta Magna, que el poble espanyol va ratificar el 6 de desembre del 1978.
El 3 de març del 1979, Adolfo Suárez guanyava per segona vegada unes eleccions generals i començava així el seu tercer i últim mandat com a president del Govern espanyol, que estaria marcat per les crítiques i per l'ascens de l'esquerra, que es va fer amb els principals ajuntaments del país després del primer comicis municipals, al mateix mes d'abril d'aquest any.
Al centre dels problemes polítics que va haver d'afrontar Suárez van estar les divergències i baralles caïnites en el si de la UCD, una gran coalició de partits polítics de molt variat signe i la pressió del PSOE de Felipe González, que se n'anava erigint en la gran alternativa del Govern espanyol. La difícil situació econòmica i la moció de censura que va presentar el PSOE contra el president a la primavera del 1980, que no va prosperar, van contribuir al seu desgast.
Finalment, el 29 de gener del 1981 Adolfo Suárez va presentar la seva dimissió, gairebé cinc anys després de ser nomenat president del Govern espanyol pel Rei, amb el qual, deien, havia perdut sintonia. Aquest mateix any, el monarca li va concedir el títol de Duc de Suárez pel seu paper a la Transició.
Setmanes després, quan diversos guàrdies civils armats, sota el comandament del tinent coronel Antonio Tejero van pretendre donar un cop d'Estat militar, mentre el Congrés es disposava a votar el nomenament de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del Govern espanyol, Suárez va ser l'únic que, al costat del llavors secretari general del Partit Comunista d'Espanya, Santiago Carrillo, va continuar al seu escó. La seva imatge, primer enfrontant-se als colpistes i després assegut impertèrrit mentre la resta de diputats es feien fora a terra, serà una de les quals acompanyin per sempre la memòria de l'expresident.
EL SUÁREZ EXPRESIDENT: LA SOLEDAT DEL CDS
Després d'abandonar el Govern espanyol, Suárez també va deixar la UCD i va fundar el Centre Democràtic i Social (CDS), que a les eleccions del 1982, que va guanyar Felipe González, va obtenir només dos diputats. La UCD va patir també un cop, que li va deixar com a quarta força política, fins que finalment va desaparèixer el 1983.
Suárez va participar a les eleccions del 1986 i el 1989 amb el CDS, a les quals va revalidar el seu escó com a diputat per Madrid. Però, finalment, després d'un mal resultat a les municipals i autonòmiques del 1991, dimiteix com a president del partit i anuncia el seu abandonament de la política. Anys després, va començar a treballar com assessor d'empreses privades i amb associacions humanitàries.
El 1996, va rebre el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia, per la seva important contribució a la Transició espanyola. La seva trajectòria política li va valdre altres condecoracions com la Gran Cruz del Mérito Civil, la Gran Cruz de Isabel la Catòlica, la Gran Cruz de la Orden de la Llibertat de Portugal o el collaret de la Insigne Ordre del Toisó d'Or.
El 10 de febrer del 2009, va ser ingressat a una clínica de Madrid per ser tractat d'una afecció pulmonar, segons va informar llavors la família en un comunicat i el 2010, l'expresident del Govern espanyol va ser internat un altra vegada a causa d'un catarro lleu. L'any 2012 va ser hospitalitzat per una baixada de tensió, mentre que el desembre del mateix any va ser ingressat per una infecció respiratòria i per realitzar-li una revisió. L'últim ingrés es va produir el passat 17 de març.
