El magistrat decidirà a finals d'any o a principis de gener si encausa la filla del Rei
PALMA DE MALLORCA, 9 des. (EUROPA PRESS) -
El jutge instructor del cas Nóos, José Castro, ha donat cinc dies a les acusacions perquè es pronunciïn sobre la pertinència de citar o no com a imputada la Infanta Cristina.
En aquest termini hauran de pronunciar-se sobre una possible imputació per un presumpte delicte fiscal o de blanqueig de capitals, pel cas Nóos, en què està imputat el seu marit, Iñaki Urdangarín.
José Castro ho ha decidit després d'haver rebut la documentació que li faltava de l'Agència Tributària sobre el paper de la filla del Rei a l'empresa Aizoon.
Segons fonts judicials, seria a mitjan la setmana que ve quan, un cop finalitzat el termini per presentar al·legacions, el titular del Jutjat d'Instrucció número 3 citaria novament com a encausada la Duquessa de Palma o, per contra, acordaria el sobreseïment de les investigacions que s'han portat a terme fins ara sobre la possible defraudació a Hisenda per part de la Infanta o la seva suposada intervenció en el blanqueig de fons procedents de l'Institut Nóos.
Les mateixes fonts apunten que serà a finals de desembre o a principis de gener quan, mitjançant una sentència, el jutge donarà a conèixer la decisió definitiva.
La Fiscalia ja va donar a conèixer fa poc la seva posició en l'oposar-se a la imputació de la Infanta perquè considera que sobre ella no pesen indicis delictius.
L'Audiència Provincial de les Balears ja va apuntar, en la sentència en la qual va deixar les portes obertes a la nova imputació de la Infanta, el fet que tant Iñaki Urdangarin com la seva dona s'haurien beneficiat, com a socis al 50% de la mercantil Aizoon, dels ingressos procedents de l'Institut Nóos, així com dels diners suposadament defraudats a Hisenda a través de l'empresa de què tots dos són copropietaris.
I és que, segons el tribunal de la Secció Segona, els diners que de manera presumptament irregular va percebre Aizoon des de Nóos no es van quedar al compte de la primera entitat, sinó que es van destinar a despeses particulars del matrimoni, com la reforma de l'habitatge familiar, amb el possible "coneixement de l'origen il·lícit i delictiu" d'aquests fons.
De fet, la Sala incidia que, tot i que la Duquessa de Palma podia desconèixer l'origen il·legal dels diners públics, pel que fa al fet que provenien d'un delicte de malversació o de frau, resulta "més dubtós" que la Infanta desconegués que aquests ingressos podien suposar un delicte contra la Hisenda Pública, ja que Nóos, tot i que declarava al fisc, no pagava l'impost de Societats perquè hi constava inscrita com una societat sense ànim de lucre.
En aquesta mateixa línia, l'Audiència assenyalava que la Infanta "hauria de saber o conèixer que Aizoon era una societat pantalla i que el seu marit la utilitzava per defraudar Hisenda", tant pel que fa a l'impost de Societats com respecte a l'IRPF, i que "s'ha enriquit amb contractes il·legals i diners públics a partir de factures girades per Aizoon a Nóos".
Els magistrats recalcaven que mentre Urdangarin era l'administrador d'Aizoon, la seva dona tenia el control funcional de la societat ja que era la titular del 50% del capital social, motiu pel qual "podia estar en condicions d'impedir la defraudació" a l'hora de presentar les declaracions de l'impost de Societats dels anys 2006, 2007 i 2008.
SITUACIÓ TRIBUTÀRIA
D'acord amb aquest plantejament, el tribunal recalcava que a partir del març del 2006 --quan la Infanta va deixar la junta directiva de Nóos, de la qual era vocal-- o mesos abans "ja hauria hagut de saber que Aizoon no era una societat de professionals i que ella i el seu marit la utilitzaven per defraudar".
Així, sostenia que, com a sòcia de la mercantil i "tenint la
possibilitat de controlar la gestió, podria haver convocat una Junta de la societat i haver revocat poders al seu marit o demanat que es regularitzés la situació tributària".
"Però no ho va fer i Aizoon va rebre diners públics i privats defraudats per les societats --es van desgravar despeses i amortitzacions no deduïbles-- i l'impost sobre la renda", assenyalava.
En el marc d'aquesta causa, els investigadors apunten que el Duc va interposar la societat mercantil per facturar "certs serveis de caràcter personalíssim", com el servei domèstic, que no tenien res a veure amb l'activitat de la immobiliària, tot amb l'objectiu de reduir la seva pròpia tributació en la declaració de l'IRPF.
