La premiada òpera prima de la directora, ‘Estiu 1993’, clausura aquest diumenge el festival D’A
ACN
Barcelona.-De Buenos Aires -on ha participat al festival de cinema de la ciutat- a Barcelona, amb el temps just per assistir a la projecció de clausura del D’A, és clar, de la seva òpera prima ‘Estiu 1993’. Carla Simón encara no ha baixat del núvol de premis i reconeixements que acumula el seu primer llargmetratge. “És molt fort, segueixo una mica en xoc”, admet la directora a l’ACN poc abans del seu pas per un nou festival que la posa “molt més nerviosa” que altres cites internacionals. Aquest era un projecte “molt personal” –tant com un retrat de la seva infantesa, marcada per la mort prematura dels seus pares per la Sida-, comenta, i per això li ha costat entendre què té la seva pel·lícula per haver “arribat a tanta gent”.
El Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A) 2017, clourà els seus deu dies de programació amb a una de les pel·lícules catalanes més premiades de l’any, l’òpera prima de Carla Simón, ‘Estiu 1993’. La cinta es va estrenar mundialment a la Berlinale, d’on va marxar amb el Premi a la millor òpera prima i el Gran Premi del Jurat Internacional Generation Kplus. Més tard s’enduia la Bisnaga d’Or al Festival de Màlaga.La cinta explica la història de la Frida, una nena de sis anys que afronta un primer estiu amb una nova família adoptiva després que hagi mort la seva mare. El film està basat, en part, en la infància i els records de la directora, els pares de la qual van morir víctimes de la Sida essent ella una nena. En projectes previs de curt format, Simón ja s’havia apropat a conflictes familiars i al món dels infants. Eren mirades circumdants a experiències i memòries d’infantesa, que segons explica a l’ACN, la van conduir “clarament” a voler explicar en un llargmetratge la seva pròpia història. Simón reitera que ha estat un projecte molt personal però no pas “catàrtic”, perquè l’experiència d’aquells anys està molt “superada”. No obstant això, ‘Estiu 1993’ sí que li ha servit per “recuperar i reconnectar-se” amb aquella història, conèixer com ho van viure els seus familiars i “explicar com un nen s’enfronta a la mort, tal i com ho vaig viure jo”. “És difícil dirigir quan tens una relació emocional amb el que estàs rodant”, constata la jove directora, nascuda a Barcelona el 1986. La seva –breu- filmografia està marcada pels relats d’històries familiars, un terreny que segueix interessant-li molt. Ara bé, el rerefons no ha de ser sempre autobiogràfic. En aquest sentit, admet que té certa necessitat de descansar “del valor emocional de les coses” que ha tingut aquest seu primer llargmetratge. La implicació personal va fer que en certs moments el procés fos “molt complicat”, comenta, a l’hora de prioritzar les decisions com a directora. “Quan tens una relació emocional amb allò que estàs fent és molt difícil, i a vegades és cansat saber posar una distància”. Per això, més enllà de seguir gaudint de la recepció excepcional que està tenint la pel·lícula, a l’horitzó de la directora hi apareixen un parell de projectes, entre els quals ha d’escollir i que probablement no recorrin tan directament a vivències personals. Això sí, seran també “històries familiars, bàsicament, i en l’entorn rural”, avança. Mentrestant, Simón vol viure i celebrar “al mateix nivell” cada cosa bona que li està passant amb ‘Estiu 1993, perquè “mai saps quan tornarà a passar quelcom així”. La realitzadora, que a Berlín “no entenia” perquè la seva pel·lícula havia arribat tant, diu que ara comença a fer-se’n una idea. “Per mi era una història molt personal que em venia de gust explicar, però que hagi arribat a tanta gent és sorprenentment bo”, exclama.
