MADRID 22 març (EUROPA PRESS) -
L'artista cubà Dionisio Ramón Emilio Valdés Amaro, conegut mundialment com Bebo Valdés, ha mort als 94 anys, segons han informat a Europa Press fonts del seu entorn.
El pianista cubà ha mort a casa seva d'Estocolm (Suècia), on es va traslladar després d'experimentar un agreujament del seu estat de salut després d'un període de temps ingressat en un hospital de la capital sueca a causa d'una pneumònia.
Bebo Valdés (Quivicán, Cuba 1918) va començar als set anys els seus estudis de piano, que alternava amb intervencions en agrupacions escolars en les que cantava i tocava les maraques.
Amb la majoria d'edat es va traslladar a l'Havana per ingressar en el conservatori, i alhora es guanyava la vida 'pelant papes' en un restaurant xinès.
Entrada la dècada dels 40 va debutar com pianista professional amb diverses orquestres, entre la que cal destacar la del trompetista Julio Cueva, que va treballar per a diferents cadenes radiofòniques.
Per aquesta època ha començat a coincidir amb un amic de la infància que també anava a escriure pàgines glorioses de la música cubana: el compositor i contrabaix Israel López 'Cachao', pare del mambo que després popularitzaria Pérez Prado.
En 1948, després d'un viatge a Haití que marcarà tota la seva trajectòria musical, la seva carrera va prendre impuls a l'ingressar en el llegendari Club 'Tropicana', on va ser fins a 1957 com pianista i arranjador resident en l'orquestra de Armando Romeu.
'BIG BAND'
Durant aquesta època la música de Valdés no parava de créixer y va crear la seva pròpia 'big band', Gust de Cuba; amb el seu suport musical van triomfar figures com la famosa vedet Rita Montaner i cantants de la talla de Beny Moré o Rolando Laserie.
Dels inicis de la dècada de 1950 daten els seus 'descàrregues', sessions d'improvisació de jazz afrocubà que s'encarregaria de gravar per primera vegada en la història el conegut productor estatunidenc Norman Granz, creador de Jazz at the Philarmonic i fundador del mític segell Verve.
També per aquesta època va inventar el batanga, un nou ritme que entrava en competència directa amb el mambo de Pérez Prado i que es va estrenar davant d'un enfervorit públic en una emissió radiofònica.
Ha estat també en aquest període quan va conèixer a Nat King Cole i va gravar amb ell.
Poc després de l'adveniment de la Revolució Cubana, en 1960, va emprendre un exili del qual ja mai tornaria, deixant enrere dona i fills.
Després del seu pas més o menys fugaç per Mèxic i els Estats Units, va fer una gira per Europa establint-se definitivament a Estocolm, on va viure durant més de trenta anys sumit en un sorprenent anonimat, tot i que seguia component i tocant el piano, sobretot en bars d'hotels.
Mig retirat, en el transcurs d'una malaltia, el metge li va dir que ja no tornaria a tocar el piano, al que ell va contestar: "Únicament mort".
No va ser fins el 1994, amb 76 anys, quan amb el suport de Paquito D'Rivera el mestre va tornar als estudis de gravació amb Bebo rides again.
Uns anys després va travar amistat amb el director de cinema Fernando Trueba i ha iniciat una fructífera col·laboració que arriba fins a l'actualitat, amb pel·lícules documentals com 'Calle 54' (2000) o 'El milagro de Candeal' (2004) i discs com 'El arte del sabor' (2001) o 'Bebo de Cuba' (2005).
'LÁGRIMAS NEGRAS'
Des d'aquella primera gravació produïda pel cineasta madrileny fins avui, a Valdés li han plogut els elogis i els premis, entre els quals hi ha diversos Grammys.
Potser el punt àlgid d'aquesta última època hagi estat l'àlbum 'Lágrimas Negras' (2004), gravat al costat del cantaor Diego el Cigala, una relectura inoblidable de grans clàssics de la música popular llatina.
Sense Bebo Valdés seria difícil explicar la gènesi i evolució del jazz llatí, un gènere que ara per ara es tracta de tu a tu amb les corrents més clàssiques, entre d'altres raons perquè existeixen músics com ell, amb la seva ambició creativa i el seu talent interpretatiu.
