L'escriptora afirma que "convivim molt més amb el sobrenatural" del que un està disposat a reconèixer
Les històries serveixen, segons Care Santos, per fer tornar els morts, per retrobar allò perdut. Fruit d'aquesta convicció, l'escriptora se submergeix en l'univers de la literatura per novel·lar la seva nissaga familiar. 'Diamant blau' se centra en la història de la família Pujolà, que arrencant de mitjan segle XIX, connecta amb la burgesia industrial benestant de les primeres dècades del segle XX, quan l'esplendor econòmica es va contraposar a la convulsió social. Una novel·la en la qual, més que mai, Santos perfila dones "fortes" i "propietàries del seu destí" partint d'una maledicció que provoca la mort prematura dels homes de la família i d'un rellotge que anuncia la mort de membres de la família.'Diamant blau' submergeix el lector en el passat familiar durant les primeres dècades del segle XX, quan l'esplendor de la burgesia es contraposa a la convulsió social. En Silvestre Pujolà és un home fet a si mateix que deixa enrere el seu passat rural per començar a treballar com a tintorer en una fàbrica tèxtil de Mataró a mitjan segle XIX. El seu afany de lluita el portarà més enllà de la seva destinació en conèixer la Teresa, una dona que donarà sentit a la seva vida plena de superacions constants. Anys més tard, la Teresa Pujolà, la seva néta, recorrerà el camí invers en renunciar a la seva posició social per casar-se amb qui estima. En una entrevista amb l'ACN, Care Santos reconeix que és la seva novel·la "més personal", cuinada amb ingredients que alguns lectors hi reconeixeran d'altres novel·les. "A 'Diamant blau' parlo de manera més autèntica, és una història que em devia a mi i als meus avis", ha afirmat, afegint que per primera vegada no només parteix de la ficció sinó que hi ha "material personal". La narració parteix de tres moments històrics de la nissaga familiar dels Pujolà i un dels punts forts és una història d'amor "preciosa" però a la qual volia posar "distància" entre la Teresa Pujolà i el Claudi Torres. "Ella és una noia rica que té un promès i que s'enamora de l'última persona de la qual s'havia d'enamorar, i parlem de l'any 1923". Aquesta és la seva àvia, que tenia uns costums "molt burgesos" que resultaven "molt estrafolaris" a Care Santos, però que, en el fons, deambulaven per un terreny que li era "familiar". Les dones tornen a ser les protagonistesEl paper de les dones en l'obra torna a ser cabdal per entendre la novel·la, no només perquè són protagonistes, sinó perquè són "fortes" i "propietàries del seu destí". Així mateix, reflexiona sobre el fet que les dones esdevinguin centrals en les seves obres i ho atribueix al fet que ella és una dona i li és "més fàcil" posar-se a la pell d'un personatge femení. "Som més complexes, més complicades, i des de la vessant emocional em dóna més joc", insisteix.En aquesta línia, reconeix a l'ACN que, per primera vegada, els homes en surten "més mal parats" i van "a remolc" de les dones, una circumstància que no li havia passat en altres novel·les. Maledicció presentsCare Santos afirma que no volia acabar explicant les "batalletes de la sobretaula de Nadal" de la seva família perquè això "no importa a ningú", però sí que volia escriure els aspectes més excepcionals de la seva família. Aquest extrem es cristal·litza, per exemple, en la figura d'un rellotge –real- que ha passat de generació en generació i que, segons alguns membres de la seva nissaga, anuncia la mort d'algun familiar. Per lligar-ho narrativament, l'escriptora se serveix d'un element literari, una maledicció que afecta els homes de la família, i que els fa morir abans d'hora. Malgrat que ella s'ha mostrat escèptica sobre els elements sobrenaturals, com a matèria literària li semblen "molt interessants". "Convivim amb el sobrenatural molt més del que estem disposats a reconèixer", ha asseverat, assegurant que tothom té necessitat de creure "en alguna cosa" i allò que no es pot explicar racionalment és una resposta tan "respectable" com la religió, la filosofia o la ciència.
