OVIEDO, 21 oct. (EUROPA PRESS) -
L'actriu i directora teatral, Núria Espert (Hospitalet de Llobregat, 1935), guanyadora del Premi Princesa d'Astúries de les Arts 2016, ha compartit aquest divendres el seu guardó amb tots els "companys de la seva bellíssima professió, el teatre".
En el seu discurs de la gala de lliurament dels premis l'actriu catalana ha expressat que el teatre "la va elegir" als tretze anys per arribar a convertir-se en "l'amo absolut de la seva vida".
Un amo al qual ha definit com a "molt dur" i que l'"ha ferit moltíssimes vegades quan intentava servir-lo". "Encara ho intento, però ell mai no diu basta, para, ja basta...", ha afegit.
Espert ha explicat que el teatre la va convertir en "una persona apassionada, ambiciosa, tan entregada que va aconseguir que jo no pogués ser jo mateixa si no era a l'escenari, si no era transformada en una altra persona, no un personatge, una persona".
Després d'aquesta introducció, l'actriu catalana ha agraït emocionada al jurat que reconegués amb la concessió del premi que representa "un nexe d'unió entre el classicisme i la modernitat" i que ha construït la carrera en les seves "dues llengües estimades, el català i l'espanyol".
En aquest punt, l'actriu ha passat a utilitzar les paraules de "dos genis" del teatre com són Federico García Lorca i William Shakespeare. "Els dos clàssics i els dos contemporanis", ha remarcat Espert davant del públic del Campoamor.
De l'autor granadí ha recorregut al monòleg del tercer acte de l'obra 'Doña Rosita la soltera', en el qual Rosita parla per primera vegada del que ha estat "el dolor" de l'espera durant 30 anys del retorn del seu cosí, de qui estava enamorada i compromesa per casar-s'hi.
En una reivindicació de la llibertat de la dona, ha entonat la pregunta de Doña Rosita, marcada en l'obra lorquiana per no haver-se casat, "no té dret una pobra dona a respirar amb llibertat?".
Per acabar la seva intervenció ha fet servir la seva "estimada" llengua, el català. Amb un monòleg d'El rei Lear, ha recordat els "desemparats" dels quals ningú no es preocupa fins que es troba amb aquest mateix "dolor invivible".
