BARCELONA, 13 ago. (EUROPA PRESS) -
L'escriptor Daniel Sánchez Pardos viatja a la Barcelona "fosca i victoriana" 1854 en la novel·la 'La dama del pozo' (Minotauro), una història d'intriga i misteri de l'època en què van caure les muralles que envoltaven la ciutat.
En una entrevista d'Europa Press, Sánchez ha explicat que llavors Barcelona va registrar una gran epidèmia de còlera que va matar 6.000 persones, sobre una població de 200.000; així mateix, la ciutat va viure una gran vaga obrera; tot això, una pressió que va acabar amb les muralles, que amagaven "la densitat de població més alta de tota Europa".
Es vivien condicions de vida "horribles", amb edificis alts, molta contaminació de les fàbriques, donant lloc a una Barcelona canalla en la qual s'emmarca la història.
Per a la seva trama, l'autor situa la història en els soterranis d'un convent, dins d'un pou, on apareix un cadàver dins d'un sarcòfag romà, la qual cosa inicia una investigació típica del segle XIX, a l'estil del cèlebre Dr. Watson.
Els protagonistes d'aquesta investigació són dos inspectors, un d'ells amb la capacitat de veure imatges que semblen procedir del passat, la qual cosa sembra dosi de "novel·la de terror gòtica" amb la presentació de fets estranys d'explicació sobrenatural.
"Està basat en una Barcelona plena de llegendes, molt tradicional i supersticiosa, amb moltes llegendes relacionades amb pous i fantasmes", ha explicat Sánchez, pel qual es tracta d'un moment amb molt poc tractament literari, i que demostra una gran fractura entre la Barcelona antiga i la moderna.
La Barcelona antiga "té molt a veure amb el Londres victorià, i s'assembla molt poc a la Barcelona assolellada que coneixem", ha explicat, la qual cosa en l'atmosfera de la seva novel·la reflecteix els dies previs a la caiguda de les muralles, en un ambient claustrofòbic.
PSICOGEOGRAFÍA
Ha dit que la història s'emmarca en la psicogeografia, una tradició literària i cultural en voga a Anglaterra que mira les ciutats com a organismes autònoms que es desenvolupen i adquireixen vida pròpia al marge dels seus habitants, prenent com referencia llocs en què hi ha hagut crims, per exemple.
"M'agradava la idea de traslladar-ho a Barcelona", ha dit l'escriptor, que considera que la ciutat està plena d'aquest tipus d'escenaris amb vida pròpia, com la plaça Sant Jaume, centre de poder actual i també antic fòrum romà de la ciutat.
Al seu judici, "la Barcelona real va deixar d'existir el 1854 i comparteix només el nom amb Barcelona", però la romana fins a la caiguda de les muralles va ser una Barcelona contínua sense cap ruptura.
La caiguda de les muralles es va produir com a reivindicació popular, per qüestió d'espai i una puixant revolució industrial que va motivar que va augmentar la pressió demogràfica amb treballadors vinguts del camp i una progressiva vocació de modernitat de la urbs.
