Viatja als seus inicis com a escriptor en la novel·la sobre el seu començament 'Dies de pluja'
BARCELONA, 27 juny (EUROPA PRESS) -
L'escriptor noruec Karl Ove Knausgard viatja als seus fracassats inicis com a escriptor en la novel·la 'Dies de pluja' (Anagrama/ L'Altra Editorial), cinquena entrega del seu projecte editorial 'La meva lluita' --integrat per sis llibres--, que li ha portat a afirmar: "Un escriptor no neix, sinó que es fa", segons ha explicat en roda de premsa aquest dimarts a Barcelona.
La història d'aquesta entrega arrenca el 1988 a Bergen, amb un Knausgard d'uns vint anys convertit en l'alumne més jove de l'Acadèmia d'Escriptura de la ciutat, un precoç novel·lista que es revela inepte en tots els fronts, amb textos plens de clixés, però que malgrat això persisteix.
Knausgard ha recordat que volia convertir-se en escriptor costi el que costi i no ho aconseguia; llegia a molts autors i tractava d'usar el seu llenguatge i, no obstant això, aconseguia resultats allunyats del que volia transmetre, fins que al final va aconseguir traslladar al paper "just" el que volia relatar.
Per aquell temps intentava arribar a un punt de coincidència entre el que un vol llegir i el que escriu, i ha afegit: "Com si intentés desaparèixer i veure el que m'aporta el que he escrit, i aquesta cosa que has escrit torna a tu", i ha dit que és en aquest punt quan un es converteix en escriptor.
L'"ORDINÀRIA" VIDA D'UN NORUEC
Preguntat sobre l'èxit que va experimentar amb la publicació de la primera novel·la, ha dit que no va pensar que fora a succeir perquè el seu llibre relatava la "vida normal i ordinària d'un noruec".
Ha recordat que el seu projecte va començar quan volia escriure sobre la mort del seu pare, i fer-ho en format de ficció, tenint com a màxima dificultat trobar un llenguatge creïble i proper a la realitat, que "era més important en sí que els fets succeïts".
En aquesta obstinació per escriure la vida el més real possible ha acabat il·luminant 3.500 pàgines sobre la seva vida, en un projecte que ha canviat radicalment des del plantejament inicial: "Vaig escriure els dos primers llibres sol a la meva habitació, i en aquest moment pensava que a ningú li importava el que jo pensés. Em sentia molt lliure i podia escriure el que em donava la gana".
La publicació de la primera història sobre el seu pare i la seva àvia va deslligar un greuge familiar amb la seva família paterna: "Amb la novel·la de ficció parteix de la família es va enfadar una mica perquè va poder identificar coses de la història de la nostra família, però jo havia canviat els noms".
Tant a nivell familiar com mediàtic, la primera i segona novel·les se li van tornar en contra en forma d'infern mentre escrivia el tercer i quart volum, "i a pesar que la idea era seguir sent honest i franc, en la meva escriptura vaig deixar coses fora i vaig intentar ser més amable amb el meu entorn", donant lloc després a aquesta cinquena sobre la seva joventut.
No obstant això, en la sisena novel·la --publicada el 2011--, va tornar a la cruesa i el dolor, la qual cosa va aconseguir gràcies a tenir un cert punt d'autista que li permet abstreure's i no pensar en les conseqüències, ja que ha considerat que qualsevol activitat creativa necessita llibertat: "Ningú ha de dir-te el que pots i no pots fer".
Ha explicat que va aconseguir administrar la tensió que l'escriptura manifesta en el seu cos: "Quan es converteix en una cosa dolorosa, aquesta és la frontera, i si el meu cos ho suportava, llavors podia escriure".
Sobre la teràpia que ha pogut representar l'escriptura d'aquesta saga, ha assegurat que les seves pors fonamentals no han canviat: "Sí m'accepto més a mi mateix i també he acceptat més al meu pare a través d'analitzar-ho i escriure sobre ell des de perspectives molt diferents. És cert que entendre t'ajuda a perdonar".
Al seu parer, el tema de fons de la seva saga és la identitat, per què som com som i les diferents perspectives i nivells de comprensió d'un mateix, en una lluita entre la seva identitat i la del seu pare: "Quan em vaig convertir en pare em vaig adonar que havia de passar de ser fill a pare", i pensar quin paper exercir com a progenitor.
Preguntat sobre què opinaria si els seus fills fessin un dia una novel·la de la seva vida, tal com ell ho ha fet amb la del seu pare, ha dit haver-ho plantejat en moltes ocasions, però que la seva conclusió és sempre: "Si ho fan haig d'acceptar-ho".
